OPINIÓ
El convidat invisible
Els que vam iniciar el coneixement de la vida política amb la transició vam pensar que aquella dreta il·lustrada, liberal i tolerant de la UCD que va conduir la transició de la dictadura a la democràcia era la nova dreta... i que l'esquerra era aquell partit socialista jove, vigorós i reformador, i el partit comunista, aquell que va renunciar com la dreta a reclamar el passat per, a través de l'amnèsia col·lectiva, construir el futur.
Sortíem tots de la foscor i molts, del patiment d'anys de paraules buides amb un estat que la dictadura, després d'una terrible Guerra Civil, havia buidat d'idees i il·lusions. Volíem construir un futur plegats des de la diversitat dels orígens i les ideologies per fer allò que l'Ortega evocava: “Es preciso, pues, que nos acostumbremos a entender toda unidad nacional, no como una coexistencia interna, sino como un sistema dinámico...”. Quan el 23 de febrer de 1981 el cop d'estat va ser reduït, vam tenir tots la convicció que el passat estava enterrat per sempre...
Tot ha canviat a pitjor i avui el debat polític ha estat substituït massa sovint per la desqualificació, l'insult i el denigrament de l'adversari a través de la calúmnia i la mentida. Semblaria que tornem al segle i mig anterior amb dos reis que no defensen el seu poble i la Constitució de l'estat, que havien jurat defensar; on el pronunciamiento és l'arma política per excel·lència i las gacetillas, les fonts d'informació; on l'exèrcit condiciona permanentment la política, i on la idea federal de l'estat es malmet a la Primera República per acabar en particularisme i cantonalisme. És una vida política que va en ziga-zaga, cap enlloc. Només la restauració borbònica del 1876 estabilitza el país i l'arribada el 1890 del sufragi universal consolida les poques llibertats aconseguides que el rei Alfons XIII traeix, com ho va fer el seu besavi Ferran VII cent anys abans amb la Constitució del 1812, donant el poder a un general que governa el país del 1923 al 1930. Quan la dictadura s'ensorra, la monarquia que l'havia impulsat, desprestigiada i esgotada, dóna lloc a una república plena de vida i il·lusió que l'esquerra i la dreta extremes destrossen amb la contribució involuntària del centredreta i el centreesquerra ingenus però benintencionats.
La nostra vida política és ara on habitualment ha estat en l'últim segle i mig, quan el líder de l'oposició té una valoració tan baixa com la del president del govern desprestigiat per la crisi més profunda dels últims cent anys, quan la dreta està segrestada per uns mitjans de comunicació d'extrema dreta que la condicionen i limiten, quan el ministre de l'Interior que més terroristes ha empresonat és acusat de col·laborar i negociar compromisos vergonyants amb el terror, quan la corrupció ha arribat lluny i els encausats es tornen a presentar a les eleccions... Els que pensàvem que la vida política de la transició era l'ordinari, hem de reconèixer que estàvem equivocats. Allò era extraordinari, l'ordinari és el que passa ara perquè dóna continuïtat al passat.
Cal ara preguntar-se si Catalunya encaixa en aquesta situació de l'estat quan no se'ns entén, es trenca el pont de col·laboració que constitueix l'Estatut, la política fiscal ens és perjudicial malgrat els avenços dels últims anys, la política d'infraestructures està enfocada no per promoure la riquesa sinó el poder polític del centre, la contribució econòmica a les regions més pobres de l'estat és jutjada d'insolidària, ser català és un estigma que s'ha de compensar demostrant que s'és una persona com les altres...
És evident que Catalunya ha de replantejar la seva relació amb Espanya perquè la que tenim és perjudicial per als nostres interessos i desagradable per a les nostres relacions. Per això la proposta que fa el govern de la Generalitat de renegociar un nou finançament és la traducció pràctica de l'interès i necessitat de plantejar de nou l'encaix de Catalunya a Espanya, negociació que serà difícil perquè la contrapart no li dóna la importància que té, no pensa que sigui necessària una negociació que arribi al fons del problema perquè certament els plantejaments fets fins ara han estat resolts amb escàs compromís de l'Estat, amb poc n'hi ha hagut prou...
És per això que necessitem plantejar la negociació amb l'Estat sense pressa, assegurant cada pas fet i construint a partir d'aquest... i amb una alternativa. Mai s'ha pogut negociar res sense tenir una alternativa, un camí paral·lel per aconseguir allò que es vol. És aquesta la independència? Per a Catalunya és un camí arriscat, indesitjable, però inevitable si el primer no permet assolir allò que necessitem i és de justícia, malgrat que aquesta paraula és de naturalesa sempre discutible. Cal plantejar una nova estructura de finançament, explicar-la al país, debatre-la amb la societat civil perquè sigui el projecte de tots, que tingui l'aval d'una majoria àmplia al Parlament i faci evident la seva acceptació transversal. Aquest plantejament donarà als negociadors la força que necessiten perquè no poden trair allò que vol la majoria del poble de Catalunya...
A les negociacions hi hauria d'haver un convidat silenciós, discret, assegut lluny de la primera fila, físicament invisible però virtualment real, que representa el camí no volgut però inevitable si allò que es negocia i és possible no és assolible. Aquest convidat del que no s'ha de parlar ni fer referència, serà útil. Demostrarà que si no s'aconsegueix allò que es vol per la via de la negociació, el temps i els desencís farà que aquell convidat invisible esdevingui visible, es faci real lentament però ineluctable.
Aquest convidat ja és ara virtualment present perquè un 18% de la població li ha donat ànima i, si es té en compte l'absentisme, significa que un de quatre catalans que vota pensa que ha de tenir vida real...
Cal parlar poc, planificar molt, concertar entre nosaltres i donar suport al nostre govern, que és també d'aquells que no l'han votat, perquè una iniciativa com aquesta o és de tots o no és de ningú. Si el present no ens agrada, lluitem pel futur, ningú ens pot obligar a ser on no volem ser...