Lampedusa

Fins no fa gaire, tot el que ens venia al cap quan sentíem el nom de l'illa de Lampedusa era la novel·la Il gattopardo. El seu autor, Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa i duc de Palma de Montechiaro, ens va fer imaginar una noblesa decadent que es debat en el dilema de mantenir la pròpia nissaga al marge dels nouvinguts o bé cedir resignadament davant el curs de la història, que dóna pas a una classe social emergent, la burgesia materialista i els buròcrates mediocres. La crítica va destacar la lucidesa de l'autor per oferir un diagnòstic precís del pragmatisme del caràcter sicilià i, sobretot, d'una insularitat que va molt més enllà de la purament geogràfica. Els sicilians són vistos com un poble poc procliu a implicar-se en els temes d'estat, com aquell noble Don Fabrizio d'Il gattopardo, que refusa convertir-se en senador de la nova Itàlia unificada. Però heus aquí que ara, l'illa de Lampedusa es veu obligada a viure un canvi sobtat que no té res a veure amb la lenta transició d'Il gattopardo”. L'illa es veu, tot d'una, envaïda per una allau d'immigrants nord-africans. Més de vint mil nouvinguts que alteren notablement la vida dels sis mil illencs. Es viu una situació d'emergència humanitària i, mentre els governants europeus es barallen per treure's el problema del damunt (un problema de més de vint mil ànimes), Stefano Nastasi, el mossèn de Lampedusa, convida el papa Benet XVI “a dir un parell de coses sobre la immigració”. Això sí, l'inefable Silvio Berlusconi assegura que s'ha convertit en un lampedusià més perquè s'ha comprat una casa a l'illa, amb accés directe a la platja, que li ha costat 1,5 milions d'euros. Però tornem a Il gattopardo, la novel·la de Lampedusa. A les seves pàgines hi trobem una recepta que s'ha fet servir infinitat de vegades parlant de política: “Se vogliamo che tutto rimanga com'è, bisogna che tutto cambi”. Si volem que tot continuï igual, cal que tot canviï. I a més d'aquesta coneguda sentència, podem rescatar aquesta altra frase de la novel·la: “No som pas cecs, estimat pare, senzillament som homes. Vivim en una realitat canviant a la qual ens adaptem tan bé com sabem, igual que la posidònia es plega sota l'empenta del mar”.

Que tingueu un bon Sant Jordi!