Feina de monjos
Hi ha un parell de situacions d'actualitat que han passat desapercebudes enmig de l'aiguabarreig de llibres i de roses d'aquests darrers dies. Per una banda, el compromís del Barça amb la Plataforma per la Llengua. És un pas important per continuar estant en la primera línia de defensa de la llengua per part del primer equip català.
En segon lloc, hem llegit unes declaracions a La Vanguarda de l'arquebisbe de Toledo on, interrogat sobre el nacionalisme de l'Església catalana, responia amb l'anècdota d'una conversa que havia tingut amb un capellà català anys enrere, catalanista. El prelat deia: “Lo curioso es que el 98% de su feligresía era de habla castellana…” Si llegeixen l'entrevista esmentada veuran que el bisbe ho afirma sense mala fe. Però, a la pràctica, el que fa és situar-se –i aquí el lapsus linguae és evident– darrere la trinxera dels que esperen que no quedi ni un catalanoparlant per tal de després afirmar: “Per què fer misses en català, si no el parla ningú?” Iván Tubau, aquest curiós catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, ja fa temps que ho diu. És un dels croats de les xifres estadístiques referides a la nostra llengua. Li encanta comprovar com, cada vegada, hi ha menys gent que la parla. Quan escriu un article a El Mundo o l'entrevisten, si li ve al cas, ho deixa anar: “Per què tant de mullader per una llengua que ja només parla el quaranta per cent de la població?” (la dada és falsa i interessada, però la llença). O sigui, primer deixes d'alimentar la persona i després, davant l'estat depauperat, dius, “per què ajudar-la si igualment es morirà…”
És la mateixa posició dels nord-americans davant els indis. Primer els van massacrar, després van preguntar-se com és que hi ha problema indi, si no n'hi ha, d'indis. I tot seguit, els que quedaven, van tancar-los a la reserva.
Tornem al senyor arquebisbe. Li pregunten sobre la consulta del diumenge 17 sobre la independència de Catalunya i li fan l'observació que els monjos de Montserrat van pregar perquè “cada poble i nació puguin triar lliurement…” El bisbe respon que cal pregar “para que los pueblos se lleven bien entre ellos”. És deliciós, passen els anys, els segles i el llenguatge críptic i ambigu de les autoritats eclesiàstiques no varia. Sí, monsenyor, tots volem que los pueblos se lleven bien entre ellos. Però perquè això es doni, ha d'haver-n'hi com a mínim dos, de pueblos. I que l'un no es mengi l'altre.
