Tots junts, no és possible?

Imaginem-nos una situació: tenim un malalt en estat greu estirat en una taula d'una sala d'operacions que està perdent sang. És urgent intervenir-lo perquè com més temps passi, més difícil serà la seva recuperació. I contemplem com els metges especialistes que l'han d'intervenir es passen l'estona fent-se retrets. El que l'ha d'operar diu a l'anestesista que l'ajudi perquè l'operació és difícil i que ell no pot fer-ho tot sol, que necessita la seva ajuda i la de la resta de l'equip per assegurar l'èxit de la intervenció. I l'anestesista li diu que sí, que disposi d'ell però que primer l'ha de convocar per explicar-li com pensa operar-lo, i de quines eines disposa...

I mentre el malat està estirat a la taula d'operacions, encara despert, conscient de la seva gravetat i que és urgent que l'operin, va perdent sang i observa com aquells professionals s'estan fent retrets quan ja haurien d'estar treballant per controlar l'emergència.

Si un dia passés un cas d'aquests tan descabellat, seria portada a tots els diaris, les ràdios i les televisions de tot el món, i molt probablement l'escàndol seria tan gran que la mateixa societat emprendria accions contra aquests professionals insensats i els castigaria severament per no haver exercit la professió amb la urgència i eficiència que la situació requeria. Lògicament, la societat es negaria a pagar-los la nòmina pel seu comportament irresponsable.

A Catalunya, doncs, podríem dir que ara per ara està passant una situació semblant. Hi ha una situació d'emergència molt greu i és molt urgent començar a intervenir correctament per poder minimitzar-ne al màxim els costos i escurçar-ne la convalescència, i malgrat que el diagnòstic és clar, l'equip responsable que ha d'intervenir està dividit i sense cap mena de voluntat d'assumir cap objectiu comú. Assistim a aquesta oposició per defensar objectius comuns, amb tota mena d'argúcies, mentre tenim el país cada vegada més famèlic.

De la mateixa manera que la nostra societat en qualsevol situació d'emergència seria tremendament crítica i severa amb les dilacions dels responsables que impedissin solucionar-la, quan ho traslladem a la política, només som capaços de fer una crítica molt severa però, al capdavall, una crítica resignada. Michael Porter deia que només podries augmentar la qualitat si tens clients exigents; així doncs, els que cada dia es lamenten dels polítics, de la seva qualitat i dels interessos que defensen haurien de saber que mentre tots nosaltres no siguem un país exigent amb tot, no tindrem un país de qualitat.

Semblaria que anar tots junts a Madrid per defensar els 1.450 milions d'euros que ens deuen és una raó prou clara i dotada amb prou força de raó perquè no hi hagi cap mena de dubte perquè tothom ho signi, ni cap més entrebanc formal per retardar o impossibilitar la unitat; doncs veiem que no és així. Cal recordar que tenim dos mals: el del dèficit i endeutament, i el de la bombolla immobiliària. A altres països els ha costat deu anys solucionar el primer, i vint, el segon. No és per jugar-hi. Només amb la possibilitat d'anar tots junts podríem pensar a avançar una mica en la teràpia difícil que la nostra malaltia requereix.

La pregunta punyent és: per què els nostres són tan diferents dels seus homònims del País Basc? Per quina raó la unitat dels polítics catalans és impossible fins i tot en els moments més greus? Realment, la resposta és un misteri i una trista dissort del nostre país. És un impossible.