Orelluts

No fa gaires columnes comentava el cas d'un grup de poble que eren a Barcelona i van haver de trucar a uns amics perquè els guiessin per trobar-hi un bar. Es va obrir un debat, que no va dur a conclusions evidents, sobre si aquest “orellutisme” era un cas aïllat o una característica molt estesa entre els de poble. Aquest cap de setmana he observat un procés contrari –en aquest cas m'atreveixo a dir que és multitudinari– d'orelluts de l'àrea metropolitana de Barcelona que es rasquen la butxaca davant de qualsevol de poble que es posi una saca per sobre dels texans mentre sona una flauta pels altaveus del carrer. La fascinació dels metropolitans pels festivals medievals és tan gran que un acte tan senzill com comprar un pa els sembla tan aventurer que es fan fotos per immortalitzar l'escena; per a ells, aquesta compra feta en una parada amb tendal a un comerciant disfressat d'extra de les pel·lícules de Robin Hood és tan exòtica com menjar cucs amb els indis de l'Amazones. Conscients d'aquesta fal·lera que els proporciona uns bons ingressos, els indígenes s'esforcen any rere any a incorporar novetats perquè l'interès no decaigui, i aquesta Setmana Santa, a Calonge, s'han superat: un grup de vailets han posat un grapat de xais en un tancat i han cobrat un euro per persona pel privilegi d'entrar i poder tocar les bèsties. S'han folrat, amb aquesta idea tan senzilla, que farien bé s'estudiar els ramaders: es poden fer la barba d'or muntant visites guiades per als urbanites i cobrant-los a canvi d'experimentar l'emoció de palpar el bestiar. Fins i tot es podrien estalviar molta feina, convencent-los, per exemple, que donar menjar als animals és molt emocionat i cobrant-los un tant per l'aventura de donar pinso als porcs.