Eleccions municipals

El diumenge 22 de maig hi haurà eleccions municipals als 947 municipis de Catalunya. Seran les novenes d'ençà de les del 3 d'abril de 1979. Han passat ja 32 anys des que després de dècades d'incúria i abandonament es van convocar les primeres eleccions municipals des de la Segona República. El 19 d'abril de 1979 es van celebrar els plens de constitució dels nous ajuntaments i d'elecció dels alcaldes i alcaldesses corresponents. El dimarts 19 d'abril es va celebrar al Palau de Pedralbes el Dia del Municipi, en una data triada per commemorar aquelles primeres eleccions històriques. Presidia l'acte la vicepresidenta del govern acompanyada dels alcaldes de Sabadell i Martorell, presidents respectivament de la Federació de Municipis de Catalunya i de l'Associació Catalana de Municipis. No sé si el contingut que es va voler donar a l'acte es va correspondre amb l'alt sentit institucional de la celebració o si les presses marcades per la conjuntura van portar els representants de la Generalitat a fer, de tot plegat, una interpretació interessada i esbiaixada.

Sigui com sigui, a pocs dies de l'inici de la campanya m'agradaria opinar sobre aquesta convocatòria passats anys des de la meva època de dedicació a tasques municipals. Primer voldria destacar el que podríem anomenar “el factor humà”. És veritat que en aquesta ocasió s'ha detectat una certa fatiga i majors dificultats per confegir llistes i trobar candidats i candidates disposats a dedicar-se al comú. Però més enllà d'aquesta fatiga comprensible, el fet més remarcable és que en nou convocatòries i 32 anys són milers d'homes i dones els qui s'han lliurat amb apassionament a la tasca de construir vida cívica a tots els municipis de Catalunya. Milers de noms gairebé sempre anònims, generosos i desinteressats, que han vist molt poc reconeguda i agraïda la seva tasca. És un homenatge degut a generacions que han donat el millor de les seves vides a aquesta tasca. No hi ha cap fet concret i esporàdic, cap picabaralla partidista, cap protagonisme personalista, cap moció de censura, cap cas de corrupció o d'exercici interessat dels càrrecs públics que pugui eclipsar el fet essencial. La llarguíssima nòmina d'electes locals que mereixen un reconeixement cívic per la seva tasca i la seva dedicació.

En segon lloc convé recordar “el factor de canvi”. Més enllà de la disputa partidista i de colors i tendències, afirmo amb convicció que la història d'aquests 32 anys és la crònica de la revolució pacífica més important, del canvi més radical, de les condicions de vida de milions de ciutadans i ciutadanes. La geografia i el paisatge municipals han vist canviar del tot un panorama que era, l'any 1979, ben poc engrescador i on és veritat que “tot estava per fer i tot era possible”. La democràcia va portar dignitat a la vida col·lectiva en els municipis. Em sap greu que aquest factor de canvi sigui menystingut en els llibres que els historiadors dediquen a l'anàlisi de la Transició i els primers anys de democràcia a Catalunya i a Espanya. Menystenir aquest fet és una greu injustícia, perquè atorga a la política general un paper gairebé exclusiu i nega a la política de proximitat la capacitat de transformació que li és pròpia. No hi deu haver avui gaires països al món amb uns municipis tan ben dotats, ben equipats, ben ordenats, ben planificats i amb un nivell de serveis públics equiparables. L'espai públic, l'esport, la cultura, l'activitat econòmica, els serveis, la seguretat han trobat en les polítiques municipals la millor interpretació de les urgències i de les mancances que calia suplir.

Ara tothom fa balanç i pondera l'obra feta, la gran obra de govern. Però també convé recordar que els temps canvien i que les noves circumstàncies de la crisi econòmica obliguen a la recerca de noves propostes i paràmetres per definir les prioritats del món municipal. Unes prioritats que ara s'han d'orientar necessàriament més que a l'obra nova a les tasques de conservació, de manteniment, d'innovació, d'eficiència, d'austeritat, d'excel·lència en la gestió. El còmput de la gestió ja no pot ser quantitatiu, ha de ser qualitatiu. I convé recordar que del balanç d'aquests 32 anys de democràcia municipal contemporània se'n desprenen també algunes mancances que caldria abordar.

Queden com a qüestions clau, delicades, de gran abast institucional i de poca atracció immediata per a la ciutadania, les hisendes i el mapa. Podríem resumir-ho dient pocs recursos i massa ajuntaments! Però aquestes no són qüestions per ara mateix i menys per a la immediata campanya electoral. Són temes transversals que si han de ser objecte d'una reforma ho han de ser també contemplant aquelles qüestions que afecten la dedicació dels electes, la seva retribució i els mateixos mecanismes d'elecció. No hi ha moment pitjor i més incomprès que el dels plens municipals on s'han de prendre els acords per fixar la retribució dels electes. El desgast que comporta només és equiparable a la pèrdua injusta de prestigi que se'n deriva. Hi ha encara una darrera qüestió de balanç. Cal que la ciutadania prengui consciència que la capacitat d'acció de les administracions públiques no és il·limitada. Cal més compromís, més complicitat i menys voracitat per tal d'ajustar, ara més que mai, les propostes a les possibilitats. Defugint populismes i demagògies. Abandonant promeses grandiloqüents. Situant l'agenda política en l'agenda de reformes necessàries per continuar amb els efectes positius i realistes de la democràcia municipal. Fent cura d'humilitat com han començat a fer algunes professions que han viscut a la cresta de l'onada de l'abundància i de les obres d'autor i que ara busquen en la simplicitat la seva reivindicació com a professió: és el cas paradigmàtic dels urbanistes i els arquitectes.

Per això, en les properes setmanes tindran més pes els que hagin sabut llegir millor els grans canvis. Canvis demogràfics, socials i culturals. De la lectura d'aquests canvis i de la nova conjuntura se'n desprenen nous models de ciutat i de gestió, noves prioritats i noves vies per al municipalisme. Ha arribat l'hora d'inventar el municipalisme del segle XXI des de l'agosarament i l'enginy que estimula la crisi i fugint de la síndrome de l'abundància que adotzena i paralitza.