OPINIÓ
No perdre l'ocasió d'equivocar-se
Shlomo Ben Ami, ministre d'Afers Estrangers d'Israel a les converses de Camp David del 2000 acabades en fracàs va pronunciar aquestes paraules en relació a Arafat. S'havien negat els palestins a acceptar la proposta d'Israel per crear un estat palestí a Cisjordània i Gaza...
La proposta era difícil per als palestins. Del territori, el 10% s'annexionava a Israel, sobre el 40% es creava l'estat de Palestina format per enclavaments dispersos al territori i la resta, el 50%, quedava subjecte a negociacions ulteriors. De 1993, inici de les converses d'Oslo, al 2000 en què van acabar, el nombre de famílies de colons israelians en territori palestí va passar de 33.000 a 53.000. L'article 31 de la Declaració d'Oslo de 1993 deia que cap de les dues parts faria cap pas que canviés l'estatus de Cisjordània i Gaza.
L'objectiu de les converses d'Oslo era crear un estat palestí que convisqués amb Israel. Els tres problemes eterns entre Palestina i Israel –el govern de Jerusalem, el dret al retorn dels palestins expulsats per Israel en les guerres de 1948 i 1967 i els problemes dels colons jueus instal·lats fora de les fronteres d'Israel– quedaven ajornats per resoldre'ls una vegada que la dinàmica de la convivència d'israelians i palestins en dos estats propis creés les condicions per negociar i la mútua confiança per fer-ho.
Israel és un estat modern, ric, democràtic, amb una ajuda dels EUA substancial i estable, i Palestina és un poble sense estat, amb unes classes dirigents enfrontades, en part corruptes i majoritàriament incapaces de dirigir políticament un estat. A banda d'aquesta desigualtat, la política d'Israel de consolidar la seva presència al territori i el sentiment religiós de reconquerir l'espai bíblic han creat des de la independència el 1948 una dinàmica d'aconseguir territori i assentar-s'hi més àmpliament en població i espai. L'absurda política dels àrabs de voler aniquilar Israel ha donat justificació a la seva voluntat de resistència i subsistència i, en definitiva, d'expansió territorial. El fracàs de les converses de Camp David va generar la segona intifada, la reocupació de la riba occidental del Jordà per Israel, les matances del setembre del 2001 i la invasió del Líban.
El poble d'Israel ha gaudit molts anys de l'argument a favor que suposa la persecució secular dels jueus, especialment a l'Europa dels anys trenta i quaranta, que clou amb l'Holocaust, fet històric únic. Mai un poble ha estat perseguit i exterminat com ho va ser el poble jueu pel règim nazi i aquells que hi col·laboraven directament o indirecta.
Però com diu Edward Said, ser víctima de víctimes crea una situació impossible perquè el problema que argumenten els palestins enfront d'Israel és el mateix que ha patit el poble d'Israel. Durant anys això no ha estat visible, però en els darrers anys i després de les operacions israelianes a Gaza i Cisjordània, ja ningú nega que l'origen d'Israel es produeix com a conseqüència de la guerra de 1948 en què molts palestins van ser obligats a abandonar el seu país i refugiar-se en zones de concentració de desplaçats. Cinquanta anys més tard el problema no s'ha solucionat. Avui l'ampliació dels assentaments israelians a Cisjordània i Gaza i l'increment de la població d'Israel amb els immigrants provinents de Rússia i Europa de l'Est després de la desintegració de l'URSS, fan que sigui extremadament difícil segregar Cisjordània i Gaza per concentrar-hi israelians i palestins en espais separats. La integració de la població és gran i la segregació deixaria un territori fragmentat separat per corredors en què possiblement seria impossible l'establiment d'un estat palestí mínimament eficaç i estable.
L'única solució imaginable és acceptar que no són viables dos estats perquè el palestí patirà una precarietat territorial, econòmica i política que el farà necessàriament inestable i reproduirà el conflicte una i mil vegades. Israel, amb la seva política inflexible i expansiva, i Palestina, amb uns governants de Hamàs i Al-Fatah fins ara en guerra entre ells, ho han fet impossible. Diu Edward Said que l'important no és només l'estat, tenir un estat propi, sinó la forma i l'estabilitat d'aquest estat. Possiblement a Oslo fa vint anys ja es va fer tard per crear un estat palestí, però ara és probablement del tot impossible i l'única manera de resoldre el conflicte seria integrar els dos pobles en un sol estat que democràticament han de compartir. El fet que la població palestina sigui de quatre milions i la israeliana el doble permet una integració sense el conflicte que suposaria que els integrats fossin més nombrosos que els integradors. No és probable que Israel accepti en el futur immediat la idea d'un estat únic i compartit. Per a Palestina, amb classes dirigents que volen poder i influència, tampoc.
La solució és difícil però si hagués de ser mai possible seria necessari que els EUA canviessin el seu suport incondicional a Israel i entenguessin que la solució passa perquè uns i altres, palestins i israelians, comparteixin un sol estat. Estem lluny d'això i és aquesta la raó per la qual la solució és ara tan difícil. S'han necessitat cinquanta anys per consolidar Israel però aquesta realitat n'ha fet evident una altra i és que l'estabilitat d'Israel precisa necessàriament l'estabilitat de Palestina. Necessitarem cinquanta anys més per fer això possible?
Si fos cert hauríem d'acceptar que l'afirmació de Shlomo Ben Ami era falsa malgrat que les raons per les que Camp David va fracassar no van ser la visió de futur dels líders palestins sinó la manca de voluntat d'acceptar una solució, que era difícil d'explicar al seu poble i Arafat no va tenir el coratge de defensar. Malgrat ell, el temps li va donant la raó. El conflicte d'àrabs i israelians és sens dubte el més complex que té la humanitat des del segle XX. Solucionar-ho a curt termini és impossible, cal didàctica, paciència i perseverança.
