Vida i constructe

Interessant entrevista la publicada diumenge passat en aquest mateix diari amb la biòloga Anna Veiga. Caldrà llegir-se el seu llibre sobre El miracle de la vida. De moment, però, vagin aquí només algunes consideracions sempre a partir de la mateixa entrevista.

“Si tècnicament existeix una solució [al projecte de maternitat biològica], és molt difícil renunciar-hi”. Doncs sí. Vindria a tomb en aquest sentit la relectura de La ciència no pensa (1975) del físic nord-català Gerard Vassalls. En síntesi: la ciència no coneix altres límits que les seves pròpies limitacions; superades aquestes, continua fent. Per tal que ètica i moral no s'emmandreixin.

“Malgrat l'enorme respecte que tinc pels embrions [...] no els sacralitzo [...] dir que des del moment de la concepció allò ha de ser considerat una persona no entra dins de la meva percepció [...] si finalment neix una criatura, allò serà una persona, però abans no”. Doncs igualment sí. La vida humana no és reductible, ni el seu origen ni en el seu decurs, a mera biologia. És un constructe social complex, fruit entre d'altres coses d'una convenció prèvia: la d'acordar que, a partir d'un moment donat (¿a partir de quina setmana de l'embaràs, per cert, doctora Veiga?; ¿on hi ha la divisòria entre embrió, fetus, nadó?), aquella fusió d'un òvul amb un espermatozoide ha esdevingut un ésser humà, amb totes les atribucions que li corresponen (que hem convingut també que li corresponguin).

“Cadascú pot pensar el que vulgui, però crec que la jerarquia de l'església catòlica està tan lluny de la realitat que no haurien ni de tenir dret d'opinar d'aquests temes”. Doncs sí amb un però. Certament, si han trigat més de tres-cents anys a donar la raó a Galileu, vol dir que van ben lluny d'osques. Ara: si admetem la llibertat d'expressió, prou que han de tenir dret de dir també la seva sobre el que més s'estimin. Una altra cosa és que fidels i gentils hagin de tenir el menor deure de fer-los cas...