Madrid, un cop d'ull poc innocent

Fa uns deu anys que no m'havia acostat a Madrid. Hi vaig anar perquè li devia un viatge a la dona i l'AVE sortia baratet. Hi vaig anar, també, per veure aquest Madrid que se sale, tan ponderat per propis i estranys. Molts amics m'havien anat martiritzant aquests darrers temps dient-me que la ciutat estava magnífica, insuperable, que hi havia de tot, fins i tot un deute públic més important que el de qualsevol altra ciutat d'Europa. Vaig decidir anar a Madrid sabent que hi anava a patir, ja que mai no m'ha agradat gaire, i per primera vegada temia que m'agradés. Pur sectarisme, ja ho sé.

Amb tot, vull argumentar en defensa pròpia que la considero una ciutat que malgrat moltes de les seves virtuts és l'encarnació de l'Espanya que jo detesto. Ha estat la seu d'unes dinasties que no ens han volgut mai bé. I, ara, d'una democràcia centralista que no sap fer les paus. Una democràcia que ha proclamat la descentralització en el moment en què les circumstàncies l'han fet la plaça forta d'una nova centralització, en part gràcies al fenomen de la globalització. Els negocis internacionals busquen sempre el lloc on radica el govern, les altres multinacionals, els bancs, etc.

La capital de l'estat, avui, té la concentració més important de lobbys polítics, empresarials i de mitjans de comunicació, que dicten l'opinió que aviat esdevé oficial. Res del que es vulgui donar a conèixer a tot Espanya es pot fer fora de Madrid. Res no passa si no és allí, on el vocero de la nación proclama la línia a seguir. El mecanisme d'aquest lobby té en els desayunos el seu epicentre, organitzat majoritàriament pels mitjans de comunicació. S'hi troba qui s'hi ha de trobar. En aquests desayunos les abraçades són tremendes i se'n prodiguen a centenars. A Catalunya, per rebre una abraçada d'aquesta magnitud, cal encertar el moment en què el fill torna del Paraguai després de cinc anys d'haver estat segrestat per la guerrilla. L'única diferència és que en els desayunos cal vigilar les punyalades traperes.

Amb aquests pensaments al cap –tot això ja ho tenia clar abans d'anar-hi– es poden imaginar el meu poc neutral estat d'ànim. Per a més escarni, vaig anar-hi el dia que el Real va guanyar la copa. La imatge que va donar el Barça em va suavitzar, però, el mal gust de la derrota. El Barça, fossin d'on fossin els seus jugadors, havien adquirit el tarannà català, i els del Madrid, encapçalats pel Mou i companyia, eren la caricatura del madrileny prepotent.

Però aquí es tracta de veure quin efecte m'ha produït aquest Madrid tan lloat pels meus amics. Cal dir que no vaig baixar al metro, ni tampoc vaig pujar als trens de la perifèria, ni vaig rodar per la A-40, que pel que es veu és una cosa seriosa. Però el que és al centre de la ciutat, no vaig veure res que no m'esperés. Sortosament, Madrid estava molt buit a causa de la Setmana Santa. Aquesta visió d'un Madrid descongestionat em va complaure, era un Madrid inèdit per a mi. Les cases del centre recorden les de qualsevol ciutat cap de partit. Pintades de nou, amb els marcs dels balcons de colors diferents, tenen un aspecte polit. Les teulades mantenen el record del Madrid dels Àustria. Les tavernes, les xocolateries, els cafès, els carrers estrets, conserven la flaire del temps de les majas cofades pels mantones, amb clavells als cabells, que caminen carrer avall tot remenant, com va escriure Gaziel. Si a la porta d'un palau sortia la senyora en carrossa, homes i dones l'aplaudien i tiraven floretes: “Qué guapa está hoy la señora marquesa”.

Fins fa poc més de cent anys, quan París, Londres i Berlín ja eren el que són, Madrid seguia sent una villa de carrers mal empedrats, habitada per cortesans, funcionaris més o menys il·lustrats, i menestrals. També per una població flotant que sempre s'ha mogut al voltant de l'estat. Hi destacaven els joves opositors que es refugiaven en aquelles pensions familiars que Josep Pla descriu amb tanta ironia. Quan penses amb aquest tipisme propi de Pérez Galdós o del mateix Pla, és el Madrid que podries estimar. Amb tot, m'hauria emportat a casa, com sempre, el Prado i el Guernica.

Del menjar, no en vull parlar gaire, perquè vaig abusar de la cuina típica i simplement vaig quedar enchorizado. Al cap de dos dies se m'apareixia en somnis la finesa culinària de l'Empordà. Vaig anar als llocs tòpics, com ara Casa Lucio, on em van servir els preuats huevos estrellados que em van treure la gana per a la resta del viatge. Quant a la gent –evidentment no en vaig tractar gaire–, vaig quedar embadalit per l'amabilitat dels taxistes, molts d'ells joves, i d'una bona educació exquisida.

Però em sembla que la imatge que més corrobora la meva idea sobre una mena de Madrid la vaig viure entorn de La Almudena i el Palau Reial. S'estava celebrant al carrer un viacrucis. Vaig tenir la sort de trobar una senyora d'uns setanta anys, en cadira de rodes, amb pentinat monumental, amb enormes ulleres fosques de muntura plena de brillants o de culs de got. Portava un abric folgat de color mostassa de Dijon, és a dir, de caca d'oca, i sostenia amb una corretja un gos miniatura que corria per davant la cadira i que portava un vestidet amb la bandera espanyola brodada. Havia topat amb la reina dels fatxes. De sobte, en un parterre de la vorera, uns joves, més o menys entortolligats, descansaven plàcidament. La senyora no va poder resistir l'escena, va fer parar la cadira i els va escridassar: “¡Pareja, un poco de respeto!”, mentre se sentia el repicar dels timbals de la banda que acompanyava la processó, probablement presidida per Rouco Varela.