Venjança

Ara que Ben Laden descansa amb els peixets, els Estats Units poden començar a perdonar-se l'atac a les Torres Bessones. Maquiavel ja advertia que si mai un príncep prenia la iniciativa d'atacar un enemic mirés d'infligir-li una ferida tan severa que mai no n'hagués de témer la venjança. La venjança és l'últim recurs del just per restablir la seva dignitat i convoca molta fredor, tenacitat i ràbia. L'execució de Ben Laden s'entén si es té en compte què va posar en joc l'11-S. Mentre Europa s'ha pastat entre precaris equilibris de poder, els Estats Units són fruit d'una idea romàntica de la política. Pels europeus la bona política és la política pragmàtica, si cal cínica, que garanteix la convivència, mentre que pels nord-americans la bona política és la política moral, la política que defensa el bé. L'11-S, ben combinat amb l'auge asiàtic, va atacar el cor d'aquesta creença i va obligar els nord-americans a fer-se preguntes que mai no s'havien fet. Els Estats Units lluiten per mantenir la seva identitat política, aquesta identitat que els permet exercir el lideratge mundial amb tanta convicció.  El mateix Obama és fruit d'aquest ambient i n'hi ha prou de veure les pel·lícules que tracten de l'enemic interior per comprendre fins a quint punt els nord-americans necessitaven executar Ben Laden. És veritat que ara hi ha el risc d'una revenja. Però això és un mal menor. El fet de no portar Ben Laden als tribunals com s'hauria fet amb Hitler si se l'hagués trobat viu posa en evidència que l'hegemonia dels Estats Units trontolla, i que l'11-S els va tocar la figureta de cristall. Però també ens diu que els Estats Units no en tenen prou de lluitar per mantenir el poder, sinó que necessiten tenir raó.