L'espurna de la vida
Una de les efemèrides d'enguany és el cent vint-i-cinquè aniversari de la Coca-Cola. Les celebracions a la seu central d'Atlanta són contínues. Els comentaris generats són de tota mena i la majoria incideixen en el fet anecdòtic de la famosa fórmula secreta. Per a mi és molt més important que, per exemple, aquesta beguda, a diferència d'altres refrescos semblants, com la Pepsi, ha aguantat aquests cent vint-i-cinc anys tota sola, per ella mateixa. Coca-Cola Company pot oferir-te molts productes, però el principal continua sent la Coca-Cola, per la senzilla raó que no deixa d'agradar a milions i milions de persones. Espurna de la vida o no, exemple d'American way of life o no, cal no oblidar que, finalment, aquest producte no és més que una beguda refrescant. I t'agrada o no.
I aprofitem l'efemèride per recordar que gràcies a la Coca-Cola existeix un film com l'inigualable Una, dues, tres, de Willy Wiler. La pel·lícula, de 1961, ens mostra un impagable James Cagney, directiu de la Coca-Cola a Berlín, que alhora que ha de tractar amb un dirigent comunista de fireta (fantàstic Yul Briner) que intenta subornar-lo per comprar-li la fórmula del refresc, ha d'evitar l'amor sorgit entre la seva filla i un eixelebrat jove comunista.
També voldríem destacar-ne la importància en una novel·la com ara Breu història dels que ja no hi són (2005), de Kevin Brockmeier, que ens porta a un espai celestial on els morts menen una vida feliç i contenta mentre algú els recordi a la terra. El problema és que el nostre planeta s'està quedant buit perquè una terrible epidèmia ho destrueix tot. És una acció terrorista de destrucció massiva que introdueix un virus letal en el procés de fabricació de la Coca-Cola. D'aquesta manera, gràcies a la seva presència arreu del món, s'asseguren que el seu atac surti bé. La novel·la, situada en un futur pròxim, volent ser una crítica a les multinacionals, indirectament acaba constituint un reconeixement de la seva força i poder, ja que, amb una altra marca, aquest supòsit argumental no hauria pogut donar-se.
En fi, per molts anys. I ja que no hem pogut destruir-la, ens hi afegim: tots tenim una vivència relacionada amb la Coca-Cola. La meva és la visió del malaguanyat artista Franco di Francescantonio fregant l'escenari amb una baieta amarada d'aquest refresc. Deia que era ideal per no relliscar mentre actues. Doncs ja ho saben. Si volen evitar relliscades, Coca-Cola.
