Ben Laden

La mort de Ben Laden a mans de l'exèrcit ianqui ha comportat una eufòria desbordada als EUA, una diplomàtica felicitació dels mandataris europeus i un grapat de consideracions crítiques d'una opinió pública que al Vell Continent en bona part encara troba que la legalitat i la justícia són béns susceptibles de preservar i que la superioritat de la raó radica en la capacitat d'abstenir-se de l'ús de la violència. Totalment d'acord. La democràcia i els seus mecanismes de garantia han costat molt de guanyar perquè ara fem els ulls grossos davant de vulneracions tan flagrants com ara la captura i mort del líder d'Al-Qaida.

Ara bé, una cosa és tocar el crostó moral al senyor Obama i una altra molt diferent, escandalitzar-se i començar a dir penjaments dels nord-americans com si ignoréssim quin peu calcen. Als Estats Units l'ús de la violència és tan normal que la gent pot anar armada pels carrers i que les autoritats executen persones en nom de la llei, i que tinguin un judici just és un detall menor, perquè no és pas el procés sinó la condemna allò que és reprovable. Això són els Estats Units. Un país que, a més, fa un segle que aplica la justícia internacional com més li plau. Podem denunciar-ne la prepotència, però no pas fins als extrems de fer el préssec. Perquè en aquest món cal tenir amics poderosos. Tothom decideix quins li convenen i quins no, però l'elecció no sol fer-se ni per gust, ni estrictament per afinitats, sinó bàsicament per instint de supervivència. I no crec que, en el catàleg d'aliats disponibles, l'Oncle Sam figuri entre els més indesitjables, ni entre els que ens volen més mal.