Elogi del pa amb tomaca
O tomàquet, tomàtec, tomàtic, tomata, tomàtiga o domàtiga. Totes aquestes formes catalanes provenen del nàhuatl, a través del castellà. El mot i l'hortalissa, d'ús i consum exclusivament indis, segons els espanyols presents a Mèxic el segle XVI, és des d'aquest país que ens n'arriba la paraula i la verdura vermella. Jo, com tothom al Camp de Tarragona, en dic “tomaca” i “tomacons”, del que en altres indrets anomenen “tomàquets de penjar”. En el català de les Illes, tomàtiga també vol dir, segons els casos, “borratxera”, “refredat”, “trompada” o, fins i tot, “barjaula”... Sembla que la cosa vingui de lluny, però malgrat que avui sigui la menja catalana més coneguda i popular, Nèstor Luján no la troba documentada fins al 1884. Un rei tan català com Jaume I no en va menjar mai, ni va veure una sola tomaca en sa vida, ni podia imaginar-se que, anys a venir, seria una icona de la taula catalana. Tot fa pensar que va començar sent un recurs enginyós per aprofitar els rosegons de pa dels dies anteriors, il·lustrant-los amb un producte del qual no es justejava, sobretot a pagès.
Avui és una solució culinària bona, barata, fàcil, ràpida, que serveix per a tot i que pot fer tant de continent com de contingut. Companyia-aixopluc d'anxoves, embotits, formatges, tonyina o truites, té també sentit per si mateix i, en estat de desgana, és, sovint, l'única cosa que ve de gust i a la qual no pots resistir-te a clavar queixalada. Hi ha qui de petit recorda haver-ne menjat amb xocolata, qui ha farcit la truita amb una molla ben sucada amb tomaca, oli i sal, i qui, com jo mateix, en el Cambrils de la infantesa, el té a la memòria al costat del peix fregit sobrer del dia abans. Personalment me'n confesso addicte i sense propòsit d'esmena. Sóc dels que començo sucant ben sucades les llesques, mentre encara no n'he decidit la companyia. M'agrada envermellir força el pa amb tomaques ben vermelles i madures, seguint la màxima d'Aristòtil que val més que en sobri que no pas que en falti. Després el salo, a cops el salpebro, i culmino la jugada amb un raig d'oli ben generós, el que dura la frase-mesura tradicional: “Torredembarra i Martorell, Altafulla i el Vendrell”, no oblidant mai que aquesta és una zona on la circulació va més aviat lenta i la velocitat no hi és aconsellable.
El pa amb tomaca és transversal, interclassista, plurigeneracional, i la seva visió alegra l'esperit. Factor de sociabilitat i complicitat, per damunt de les ideologies, conec gent de la ceba que no el tasta mai i espanyolistes que es donen, sense condicions, davant seu. Fer un pa amb tomaca com cal és una acció de responsabilitat, traça i bon gust. De les moltes receptes possibles, en parla Leopoldo Pomés a Teoria i pràctica del pa amb tomàquet (1985), divertimento agraït i llegívol. Arribats en aquest punt, és just fer un crit d'alarma davant l'actual degeneració progressiva del pa amb tomaca. És una expressió de deixadesa, d'ignorància, d'estalvi de recursos, d'insensibilitat culinària, d'incompetència professional o de quintacolumnisme gastronòmic? Vés a saber, però és una evidència lamentable que, sobretot a ciutat, costa déu i ajut trobar un pa amb tomaca que reuneixi, d'entrada, la conjunció encertada dels tres requisits que acompanyen el pa: tomaca, oli i sal. Sembla fàcil, però no ho és gens. Generalment, l'oli i la sal destaquen per la seva absència total i absoluta, i el pa arriba un xic tacat de roig, eixarreït i trist, baix de color i sense vida. De la tomaca, sovint en queda només l'empremta passatgera d'una hortalissa vermella que es va moure a prop de la llesca o el crostó. En fi, crec que la Generalitat, l'OTAN, el Vaticà, l'OCDE, l'IEC o l'FMI haurien d'intervenir-hi. No sé qui, però algú hauria de fer-hi alguna cosa...
