Moisès, fet a imatge pròpia i la resurrecció

Quan les campanyes electorals arriben al cap de setmana, sobretot el primer –el segon ja és de recta final– els candidats acostumen a protagonitzar els actes de major distensió. Intenten guanyar-se el carrer amb actes de proximitat que no sempre interpreten amb tota la convicció perquè els equips de campanya els els organitzen i de vegades no pensen quines són els seus dots per la dramatúrgia. Però a casa nostra ja se sap que la tradició teatral pitarresca és dominada fins a l'últim poblet del país. I com que aquest és primer cap de setmana de campanya els candidats s'hi han abocat de valent. Les representacions m'han deixat, però, regust de jornada bíblica. Deu ser cosa de la proximitat de la Setmana Santa. Trias va portar ahir el seu poble, les masses convergents, fins la terra promesa de la Barcelona capital nacional representada en les Quatre Columnes. Centenars de barcelonins i barcelonines, tots de blanc virginal –CiU encara s'ha d'estrenar en el govern a la capital catalana, i ja fa 32 anys– van seguir Trias com si d'un nou Moisès es tractés. Una fita similar pensa fer avui Portabella però per reivindicar la unitat de l'independentisme que representa Unitat per Barcelona. La marxa del republicà té més esperit gandià que testamentari en la voluntat que a mida que caminin se'ls afegeixin els independentistes de la ciutat. Però al cap i a la fi es tracta de multiplicar les bases, com el miracle dels pans i els peixos, i de miracles sí que l'independentisme n'està necessitat per molt republicans que siguin. Per cert, que Portabella i Laporta va semblar ahir que multiplicaven, no els pans i els peixos, sinó les verdures i les fruites que es van posar a vendre, amb una gràcia innata, per cert, al mercat, això sí, de la Llibertat –res en campanya és casual. Els socialistes van deixar dues petjades bíbliques en la jornada d'ahir: la d'Hereu, que va sentenciar que Barcelona està feta a imatge i semblança dels socialistes. Res a la ciutat seria igual sense tres dècades de govern del PSC, òbviament. En això sempre hi ha perill de divinitat. I la de Castells, que va protagonitzar la seva resurrecció política. No ho va fer al tercer dia però va generar la mateixa expectació. Després de tant de silenci contingut es va despatxar a gust amb els convergents i ara l'exconseller de ben segur que està a la glòria. Com els deia, una jornada electoral bíblica.