Coca-Cola

Això és publicitat gratuïta, ja ho sé, però què voleu que hi faci, si les teves bombolles més que centenàries i el teu color més que fosc em tenen el paladar robat. Ara fa 125 anys que vas ser inventada, i des d'aleshores no has deixat de créixer, en part per la bondat del marxandatge, i en gran part també per l'encert del teu gust, la teva textura i el teu aspecte. A mi m'agrades, fins i tot despullada de les corbes de la teva ampolla llegendària. Què voleu que us digui.

Alguna cosa deus tenir, si fem cas de la saviesa popular, la que diu que pots enganyar tothom un cert temps, o pots enganyar-ne uns quants per sempre, però que no pots enganyar tothom per sempre. Potser la teva fórmula secreta, aquesta que asseguren que està custodiada a la caixa forta d'un banc d'Atlanta, inclou alguna poció màgica que explica l'addicció i l'adhesió que generes. O tal vegada simplement ets un dels productes més ben parits que ha vist el món del refresc.

De fet, sempre he pensat que encaixes a la perfecció amb l'esperit multiculti dels nostres dies. Ets present arreu del planeta, i a més el teu contingut és del tot mundialista: extracte de coca de la serralada dels Andes i extracte de nou de cola de l'Àfrica occidental. I si a la teva essència afroameríndia hi afegim l'embolcall, el màrqueting i el marxandatge nord-americà, versió confederada Dixie de la Geòrgia sudista, realment et tornes irresistible. Si no fossis bandera d'una empresa multinacional, series el símbol de les cimeres alternatives.