Posa't al meu lloc

Quantes vegades han sentit aquesta frase? Estic segur que un grapat de vegades i en diferents converses i contextos. És allò que hom sol dir quan parlant amb algú altre no aconsegueix que el seu interlocutor l'entengui. És l'expressió d'algú que se sent incomprès, decebut, menystingut, ignorat. Acceptem-ho, reconeguem-ho, som una societat egoista, individualista, i quan algú ens diu “posa't al meu lloc i m'entendràs” fem que sí, que sí amb el cap, però a l'hora de la veritat només som bons per actuar en un sentit. Ens mirem el melic i som incapaços de pensar en res més que no siguem nosaltres i les nostres coses. Hem oblidat l'altruisme i la solidaritat. No ens fem càrrec –o ens costa molt de fer-nos-en– de les situacions que puguin viure persones del nostre voltant que ens demanen a crits que els fem cas o els ajudem. Aturar-nos i pensar com deuen pensar els que tenim al nostre voltant, què deuen sentir, intentar sentir allò que els altres senten són exercicis que haurien de conduir-nos a la tolerància, a la comprensió, al respecte i a la solidaritat.

No es fàcil posar-se en el lloc de l'altre, ja hi compto; a mi mateix em passa que per molt que vulgui em costa, però això no vol dir que no m'esforci a fer-ho perquè les nostres concepcions, principis, opinions i actituds pensem, equivocadament, que són les úniques, les bones. I pensem que són rígides i inamovibles... però malgrat que ens diguin que tothom pot canviar, continuem pensant que no, que nosaltres no, i fidels a nosaltres mateixos. Sovint creiem que les nostres són les de veritat. Quantes vegades no pensem que el que està equivocat, el que és estrany o té un comportament censurable és l'altre? Als polítics els passa amb els seus adversaris –siguin o no de l'oposició–, als creients amb els agnòstics, als negres amb els blancs, als paios amb els gitanos, i a l'inrevés, i així amb tot el que us vingui al cap.

Per això entenc i aplaudeixo iniciatives com les que han engegat en una residència geriàtrica de Girona. Per millorar l'atenció que donen als avis que hi viuen, els professionals del centre es fiquen durant unes hores en la seva pell. És a dir, ni que sigui només per unes hores, cinc, es posen al lloc d'aquells que durant la resta d'hores i dies de la setmana esperen rebre un tracte i un servei acurats. És un mètode innovador que no només busca millorar l'atenció als residents sinó que també humanitza una relació, un tracte. És un sistema que els permet adonar-se i ser conscients de com se sent la gent gran i la importància de no receptar tantes pastilles i fer més petons, manyagues i somriures. En definitiva, cultivar més les relacions humanes. Els impulsors d'aquesta experiència creuen que des de la dependència i la immobilitat els ha de ser més fàcil entendre com se senten els que ells atenen, afectats per aquesta tossuda i inexorable realitat. La implicació en l'experiment, tant se li demana al personal de manteniment i neteja com als metges i infermeres, fins als més alts llocs de direcció. Per exemple, els embenen els ulls, perquè justament molts avis hi veuen poc o si tenen demència no acaben d'entendre què els diuen. Mentre duri el curs se sentiran com ells, i això vol dir sols, desorientats, incompresos, desatesos... Per tant, és lògic pensar que un cop aquests professionals tornin a ocupar el seu lloc, al seu rol habitual, a la seva pròpia pell, ho faran amb un valor afegit important. No només amb la valuosa experiència sinó també amb el do de l'empatia, aquella facultat que no té tothom però que estic segur que amb una mica de voluntat es pot adquirir. Només es tracta de voler comprendre les emocions i els sentiments externs per un senzill procés d'identificació amb un grup o un individu amb qui es té una relació directa.

I encara hi ha una altra informació molt preuada que crec que obtindran durant aquesta experiència: qualsevol dia es poden trobar en aquella situació i, en el cas de fer-se grans, tots, qui més qui menys, hi volem arribar. I un cop hi hàgim arribat, no sé a vostès però a mi m'agradaria saber envellir dignament i amb un tracte igualment digne.