A tots, tots, els candidats

No ho sé vosaltres, però casa meva sembla una deixalleria: per un costat, paper; per l'altre, vidre; pel de més enllà, plàstic; al racó, rebuig, i a sota els fogons, l'orgànic. I per alguna taula hi corren piles i aparells electrònics obsolets. Reciclar em costa molt. Em fa tanta mandra sortir cada dia de casa i repartir-ho tot als contenidors, que corro el risc de quedar tocat per la síndrome de Diògenes. Em fa mandra de sortir i llençar perquè els contenidors em fan fàstic. Són bruts, llardosos i plens de tota la immundícia. Conec un tipus una mica hipocondríac que surt a llençar les escombraries amb guants de silicona, que acaben al contenidor del rebuig. Per què al rebuig i no al plàstic? Perquè els contenidors de rebuig solen tenir pedal. Per això una companya de feina ho llença tot, sense separar, al de rebuig. No vol baixar del vuitè pis carregada amb la brossa, repartir-ho per tots els contenidors, tornar a pujar a casa, rentar-se i sortir, per fi, empolainada.

Alcaldables, dirigents de partits i caps de campanya, els que guanyareu i els que perdreu, si voleu que els ciutadans s'impliquin en la cosa pública, poseu-ho fàcil. O instal·leu un sol contenidor i trieu en una planta de triatge –i creareu llocs de treball i tot quedarà ben separat– o feu com a Barcelona, on els contenidors d'orgànic i rebuig van amb pedal, i els de vidre, paper i plàstic tenen forat.