Badalona laboratori, de què?

Qualsevol campanya electoral té uns components diferencials que atreuen especial atenció, per la significació que tenen en la globalitat de la consulta. En aquestes municipals i en l'àmbit del país, a molts ajuntaments es disputen batalles que poden decidir alcaldies a favor de les opcions opositores, soles o per negociats pactes de govern, però en un mapa polític que pot quedar força trasbalsat. El 22-M un munt de gent es juga el futur.

De les singularitats que es donen en els diversos municipis, si una població mereix especial atenció i fins apunta repercussions en el total de l'Estat, és Badalona. Amb una llarga campanya electoral, que començà l'endemà del 27 de maig del 2007, Badalona ha viscut quatre anys esperant el proper dia 22, quan el líder local del Partit Popular intentarà la quadratura del cercle. Per primera vegada en els trenta-dos anys d'ajuntaments democràtics, un candidat popular és alternativa de poder a una ciutat gran de Catalunya: un candidat singular, en una població singular i amb uns condicionants singulars. És l'oportunitat dels populars de trencar els límits establerts al país, on el sostre electoral semblava consolidat i res feia preveure un canvi de tal envergadura, menys en una gran ciutat que formava part del “cinturó roig”.

Fou abans de les eleccions del 2007 quan Badalona visqué uns episodis força conflictius amb determinada immigració romanesa que, per efecte crida, s'allotjà desordenadament en un parell de barris perifèrics. El fet coincidí amb una moguda a l'entorn d'un oratori musulmà i la petició de construcció d'una mesquita. No es pot ocultar que els dos temes, units en el temps però llunyans en metodologia, crearen una evident tensió, de difícil solució davant la incapacitat del govern municipal d'aleshores d'afrontar el problema. En aquelles coordenades, Xavier García Albiol, cap de llista popular, intuí la rendibilitat que podia donar-li atiar les brases del desordre. L'èxit popular a les eleccions del 2007 fou sorprenent, augmentant en vots i regidors i convertint-se, contra tot pronòstic, en alternativa de govern.

Des d'aleshores, García Albiol i el Partit Popular han convertit la immigració en motiu de batalla ciutadana, alimentant una certa idea que eren els nouvinguts la causa de tot el desori. Talment, el missatge traspassà la frontera badalonina i algunes afirmacions del regidor popular foren magnificades en amplis debats als mitjans de comunicació. Aviat Garcia Albiol es convertí en personatge de referència i el Partit Popular, a Catalunya i a l'Estat, començà a valorar les rendes que podia donar a l'oasi català alimentar un discurs d'aquesta magnitud. Els politòlegs encetaren la teoria del “laboratori badaloní” i del camp de proves que podia significar García Albiol en la programació del Partit Popular per fer forat a una comunitat autònoma que no els era gens receptiva. Albiol administrà amb intel·ligència el discurs, que feu forat, mentre augmentava el seu reconeixement com a alternativa de govern, quan la crisi, la desocupació i esparsos conflictes veïnals jugaven a favor d'un programa de radicalitat exclusivista. A pocs dies de passar per les urnes, les expectatives de vot són més obertes que mai i a la tercera ciutat de Catalunya en cens electoral pot passar qualsevol cosa.

Però, val a dir que un missatge xenòfob del Partit Popular ha canviat els sentiments d'una ciutat definida d'esquerres?, es pot afirmar que els populars han convertit Badalona en un laboratori d'un possible discurs racista? Els mitjans de comunicació, tots nosaltres, hem donat una resposta massa simple, sense aprofundir en un problema de més abast. Badalona ens agrada, sobretot als que hi vivim, i fins i tot aquest lema ha estat motiu d'una campanya. Més, no es pot amagar que és una ciutat amb problemes de vertebració i un terreny on s'ha desenvolupat amb duresa una gran batalla entre les diverses famílies de l'esquerra, que s'han alimentat dels seus molts defectes i no pas de les escasses virtuts. La llarga hegemonia socialista ha tingut moments molt obscurs –el PSC arribà a expulsar un alcalde de la seva formació– i existeix un comprovat cansament d'un partit en hores baixes que tampoc no ha sabut contrastar el discurs d'Albiol. Des del 1991, a cada nova consulta electoral els socialistes perden vots i no troben la manera de parar la sagnia. La llarga història de desencerts socialistes dóna més ales al discurs de García Albiol que no pas el propi sentiment xenòfob.

Ara els socialistes poden lluir d'un candidat que sembla bon gestor, tot aprofitant amb encert els darrers diners d'una magra caixa. Però la ciutat no necessita gestió, el repte és travar la societat badalonina, que necessita autoestima per vertebrar un projecte comú. Avui Badalona no és un laboratori; la ciutat és un repte: i alguns analistes recorden que el poderós PSUC començà la desfeta precisament en aquesta ciutat, tot i que aleshores tenia un gran alcalde que es deia Màrius Díaz.