Afició o bé professió?

Rar és l'any en què no surt la mateixa dis­cussió. Els que par­ti­ci­pen en les obres flo­rals impor­tants, indi­vi­du­als o col·lec­ti­ves, i pla­ni­fi­quen, valo­ren i rea­lit­zen, s'han de con­si­de­rar afi­ci­o­nats o pro­fes­si­o­nals? La res­posta és pro­blemàtica. La rat­lla que separa l'afició de la pro­fessió és incerta, opi­na­ble i can­vi­ant. Depèn de mol­tes coses: si és o no retribuït; si és o no titu­lat; si viu o no del sec­tor; si té un nom i pres­tigi o és un des­co­ne­gut; i si o no més coses que es con­tra­di­uen. No exis­teix una pro­fessió empa­rada per un títol de mun­tar rams o bé de bas­tir flo­ral­ment un indret amb exqui­si­desa i mis­satge. Hi ha afi­ci­o­nats que fan mun­tat­ges sor­pre­nents, ele­gants i sobris. En canvi hi ha pro­fes­si­o­nals que han mun­tat en llocs de fàcil exe­cució, més que una exhi­bició, un amun­te­ga­ment difícil de pair. Encara res­ten per­so­nes de les de Sant Pere de Galli­gants o de les lle­ves de Sant Domènec, de qui ningú pot dir que són pro­fes­si­o­nals i, en canvi, són capa­ces de fer el mun­tatge més atre­vit o emblemàtic. Maria Cobarsí, que dis­tri­bu­eix els espais clàssics, coneix prou bé on pot arri­bar cadascú. “Li he donat l'esca­li­nata de la cate­dral”, diu. “Se'n sor­tirà prou bé!”. Acaba d'entro­nit­zar un afi­ci­o­nat!