Una altra volta de rosca

Vaig coincidir amb Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) en un dinar. El meu amfitrió, Joan Manuel Pérez i Pinya, m'havia fet saber que Llauger era poeta. Em va estranyar, doncs, que en el transcurs del dinar es limités a emetre comentaris ponderats i brevíssims. He d'advertir que molts dels poetes que he conegut tenen el costum, potser d'origen byronià, de dur la veu cantant en qualsevol trobada, sigui per declamar poesia pròpia o aliena, per opinar sobre qüestions àuliques o gastronòmiques, per explicar acudits o per decorticar obres completes. Escoltar un d'aquests poetes exaltats pot resultar apassionant o enervant, segons el cas i les circumstàncies. No és estrany, doncs, que els silencis de Miquel Àngel Llauger em cridessin l'atenció. Si inverteix tota l'energia en la poesia en comptes de malgastar-la en sobretaules –vaig pensar–, la seva obra deu ser memorable. Com que casualment Llauger acaba de publicar el poemari A la gran Babilònia (editorial Moll), he tingut ocasió de comprovar si la meva intuïció era encertada.

El que m'ha sobtat més dels seus poemes ha estat la utilització d'un marc de referents complex, que tant ell com jo coneixem, però que per a les generacions més joves resulta si fa no fa tan familiar com un telèfon góndola. Em refereixo al que abans s'anomenava, d'una manera una mica pomposa, Història Sagrada. Tots aquells topònims i antropònims, totes aquelles escenes efectistes i aquelles sentències lapidàries, ara resulten fecundes per escriure i llegir poemes civils, romàntics i tot. Reinterpretar les figures de Salomó i Elies, de Judit i Magdalena, de Job i Isaac, pot ser útil per (fer) entendre millor el món. Avui dia, l'Apocalipsi pot semblar «un desvari / vulgar i psicodèlic com la tapa / d'un elapé dolent de fa molts anys». Llauger, en tot cas, no descarta altres referents compartits, com ara els cinematogràfics, que ens poden servir per donar una altra volta de rosca a la història més coneguda i representada de totes les que recullen les Escriptures. Quan el fill del fuster s'ha dessagnat a la creu, Herodes i Pilat s'allunyen «en la llum del crepuscle, prometent-se, / com si fossin herois d'una pel·lícula / de dos mil anys més tard, que aquell final / podria ser l'inici / d'una gran amistat».