Retallem... el dèficit fiscal

Que vivim una conjuntura econòmica difícil és un fet que no admet dubtes, i que la situació financera de la Generalitat és delicada no ho podrà pas
negar ningú. Tampoc no ens pensem que el nostre país és una excepció. A tot l'Estat van mal dades i a Europa fins a tres estats han hagut de ser rescatats per la Unió Europea.

Ara bé, la diferència és que a Catalunya –i, per extensió, a tots els Països Catalans– plou sobre mullat. El país pateix un finançament escadusser que es perllonga des de primera hora, i els dèficits han esdevingut endèmics, molt especialment a la sanitat pública catalana, que, d'altra banda, val a dir, és un dels millors models de tot Europa. Contràriament al que sovint se'ns diu des de Madrid –discurs al qual CiU es va apuntar irresponsablement–, no és que malbaratem els recursos en despeses sumptuàries. Ni
és així ara, ni ho ha estat els darrers set anys, ni els anteriors vint-i-tres. El cert és que el gros de la despesa de la Generalitat s'ha invertit els darrers anys en sanitat i educació, pilars fonamentals de l'estat del benestar; que la ràtio de funcionaris públics per habitant és
la més baixa de tot l'Estat, i que, a més, els darrers anys s'ha fet un esforç titànic per desplegar la llei de la dependència (amb la voluntat d'arribar a les capes mitjanes de la població) i per donar resposta a un increment de la població molt substancial: fins a 100.000 noves targetes sanitàries. No era un repte fàcil i posava a prova les costures del país. I Déu n'hi do com ens n'hem sortit!

No obstant això, el Govern dels Millors ha decidit continuar el mantra de guerra que tan bons resultats els havia proporcionat. I si exercint d'oposició era una estratègia qüestionable, prosseguir amb aquest discurs des del govern és una temeritat i una greu
irresponsabilitat. El president Mas s'ha vist fins i tot forçat
a reclamar optimisme per frenar l'alarmisme que se seguia generant des de les pròpies
files, fins al punt que Oriol
Pujol es va atrevir, a micro obert, a sembrar el dubte
sobre el pagament de nòmines als treballadors de la Generalitat. No deixa de ser una ironia que Mas arribés a queixar-se amargament del catastrofisme que s'havia instal·lat en l'opinió pública, quan CiU, més
que ningú, havia utilitzat
frívolament aquest discurs per
mer càlcul partidista.

Però el que em preocupa no és la voluntat de CiU d'estar
permanentment mirant el retrovisor, carregant els neulers sobre l'anterior govern dia sí dia també per tapar les pròpies vergonyes. Allò que realment és perjudicial per al país és aquesta voluntat d'insistir a atribuir l'actual situació de
crisi econòmica i de penúria
financera de la Generalitat a les nostres espatlles. Perquè traslladant aquest missatge s'està afavorint Madrid i s'està deixant en un segon pla l'espoli financer, que és, no ho oblidem, el principal llast per al progrés econòmic i social del país.

Davant la reducció d'ingressos de la Generalitat, el Govern dels Millors ha optat per una política de retallades sense precedents. Cert que el moment actual demana sacrificis. Però és una manifesta incongruència demanar a la majoria de la població que s'ajusti el cinturó i que paral·lelament es prenguin decisions que afavoreixen únicament i exclusivament una minoria: les rendes més altes, ja sigui eximint-les de pagar l'impost de successions o especulant de rebaixar l'IRPF als que guanyen més.
El Govern dels Millors ha de
ser capaç de fixar prioritats. No es pot anar amb una calculadora a la mà aplicant despeses lineals i rectificant permanentment sobre la marxa. Hi ha avenços socials que s'han
de defensar amb dents i ungles. La retallada prioritària, l'única imprescindible, és la d'un dèficit fiscal galopant.
Seria desitjable que aquell timó que exhibia el president Mas fos un presagi que no perdrà el nord i que no anem a la deriva sense rumb ni horitzó.