El 22-M també és de “Champions”

El meridià de la campanya arriba a cavall de la rua de celebració del Barça per la consecució del títol de lliga. No és veritat que el Barça sigui una de les poques coses que encara tenen èxit en aquest país. Hi ha molts projectes d'èxit de tot tipus. Però cal reconèixer que l'equip de Guardiola és el paradigma de l'engrescament col·lectiu, almenys pels culés. Ara bé, quedo perplex amb aquesta voluntat d'atribuir a un gran equip de futbol alguna cosa més que la seva magnífica capacitat de jugar a l'esport de Kubala, Pelé i Maradona. Atributs socials amb què es vol exemplificar la societat i especialment la classe política. Es mostra aquest Barça –no dic pas que l'equip ho promogui més enllà d'un punt d'estratègia comunicativa– com el garant d'uns valors socials, com si aquests no existissin en altres estaments de la societat. Com si Guardiola fos el líder que necessitem per sortir de l'atzucac. Gràcies per tots aquests èxits i pel magnífic futbol que desplegueu. Però la política és qui soluciona els problemes reals de la gent. I qui la fa possible no són ni entrenadors ni jugadors d'elit sinó els milers de candidats i candidates que es presenten a les eleccions. Col·lectiu on hi ha de tot, com a totes les cases, però d'on han de sorgir, si és que n'hi ha, les solucions per sortir de l'actual greu crisi. Per això cal tenir clar que el 28-M es juga la final de la Champions però que el partit més important el juguem tots plegats el 22-M.