Cada expositor és un reiet

L'home amb més anti­gui­tat de l'expo­sició és en Josep Tarrés. Amb ell vam fer l'any 1976, en que­dar dis­solta l'orga­nit­zació esta­tal que orga­nit­zava l'expo­sició, una con­vo­catòria als que hi havien par­ti­ci­pat, els afi­ci­o­nats a les flors i les per­so­nes interes­sa­des que tingués con­tinuïtat. La crida va tenir un resul­tat dis­cret, tirant a dolent, i a la Casa de Cul­tura vam expo­sar el desig de refer l'orga­nit­zació, al recer d'una fun­dació o asso­ci­ació. Va córrer la notícia i es va engen­drar el que hau­ria de ser l'Asso­ci­ació Amics de les Flors, que va tenir la res­pon­sa­bi­li­tat total de l'expo­sició fins al 1990, en què l'Ajun­ta­ment agafà el relleu i relegà l'asso­ci­ació a un segon terme. En Josep no és un reiet: és l'empe­ra­dor d'Ale­manys. Allí fa i desfà, crea, treu i posa, s'inventa històries i, amb el seu entu­si­asme con­tagiós, atrau els visi­tants. La resta, com­pa­rats amb ell, són reiets o rei­ne­tes. Cada expo­si­tor té manies i si no obté el que vol amenaça de no tor­nar. La Maria els diu a l'ore­lla: “L'any vinent et donaré Sarraïnes o Sant Nico­lau”, i res­ten com banyats amb aigua del Carme. Riuen i sur­ten del cau hip­no­tit­zats. Ara bé: si no ho apunta a la lli­breta, ho obli­darà. (No ho apunta, és clar.)