El sagaç

Dominique Straus-Kahn, director de l'FMI, es declara no culpable de les acusacions d'haver intentat violar dissabte una cambrera d'un hotel de Nova York. Una periodista s'ha afanyat a dir que fa anys a ella li va passar el mateix i que no ho va denunciar perquè li ho va demanar la seva mare, socialista com el presumpte, però em sento inclinat a creure'm aquest. No pel que digui ell sinó pel que afirma el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz en un article que diumenge va publicar El País: “Strauss-Khan està demostrant ser un líder sagaç de l'FMI. Només ens queda esperar que els governs i els mercats financers parin atenció a les seves paraules”. El professor no es refereix a l'escalfament global del mandatari francès sinó a la seva opinió que la crisi va venir per la desregulació dels mercats financers i que l'FMI ha de deixar d'estar pendent d'aquests i buscar la prosperitat amb la creació d'ocupació i la reducció de les desigualtats. I precisament per això són versemblants les diferents teories conspiratives sobre una trampa que li haurien preparat uns mercats financers amb les orelles ben fines, contraris que la refundació del capitalisme que el G-20 va prometre fa tres anys vagi per aquests camins; o les dretes franceses, per la por que en les pròximes eleccions presidencials el socialista de l'FMI guanyés Nicolas Sarkozy; o els finlandesos i altres governs euroescèptics, que així torpedinen les reunions d'avui per aprovar el rescat de Portugal i ampliar el de Grècia; o...

Quina d'aquestes teories és l'encertada? Segons el principi de la navalla d'Ockham, quan dues teories competidores tenen les mateixes conseqüències, la més senzilla té més probabilitats de ser correcta.