Sobre l'oferta televisiva
A l'enquesta de l'Avui s'ha preguntat si la TDT ha millorat l'oferta televisiva, i la resposta majoritària ha estat que no. Arrodonint, endemés, que continua sent tan dolenta com sempre. Per un altre cantó, és innegable que el nombre de canals ha crescut. Significa això que la presència de la TDT ha fet baixar la qualitat televisiva? Podria ser que sí, en cas que les noves produccions fossin tan o més nefastes que les prèviament existents. El cert és que, amb TDT o sense, el riu de la televisió segueix tranquil el seu curs, sadollat en bona part d'estultícia i de grolleria.
Ara bé, “en bona part” no és el mateix que “totalment”. Diferència que cal remarcar a ulls i orelles de tothom per tal de recordar que continua havent-hi canals amb programacions bones a l'abast de tots el televidents, també d'aquests que en diuen pestes, els quals sovint són els qui més hores passen davant del televisor.
Per fortuna, a Catalunya comptem amb uns canals públics que no cauen en les bajanades i porcades de cadenes privades com les espanyoles. Aquí disposem de la nostra televisió pública i també de l'espanyola; per tant, qui no tingui res millor a fer que mirar la tele, pot estalviar-se els programes dolents. En especial, el canal 33 i La 2 permeten esquivar el fang i gaudir d'espais interessants, intel·ligents i entretinguts.
Constatacions que condueixen a valorar en la justa mesura la presència dels mitjans de comunicació públics, els únics amb predisposició i capacitat de preservar la cultura i el bon gust. Els privats es mouen pel benefici monetari, i si la vulgaritat dóna diners, doncs cal produir-ne, i més encara, fomentar-la. Els impostos que paguem per la televisió i la ràdio públiques no ens han de doldre. Que potser alguna empresa privada ofereix música clàssica o debats literaris, per posar dos exemples? Les minories també tenen drets, i respectant-los es proporciona alhora a tothom qui ho vulgui la possibilitat de conèixer programes d'altres tipus. De tant en tant sorgeixen ofensives contra els mitjans públics, les quals han de ser rebatudes amb energia si es vol salvaguardar no sols la cultura sinó el bon senderi.
