El lliure comerç ens fa lliures

L'any 2000, a Lisboa, el Consell Europeu es va proposar de liberalitzar gradualment l'economia europea. La crisi econòmica i la renacionalització de la UE –els estats i regions europeus es resisteixen a cedir competències a Brussel·les o Estrasburg– alenteixen i desnaturalitzen aquest procés de liberalització malgrat la directiva de serveis que marca el camí. Això es percep en una Catalunya que posa traves a la liberalització comercial. Respecte a aquesta qüestió, la Comissió Europea va presentar el 2008 un recurs davant el Tribunal de Justícia de la UE en què denunciava la normativa catalana per “restringir injustificadament” la llibertat d'emplaçament de les grans superfícies comercials. La Comissió creia –creu– que la legislació catalana va contra la llibertat de mercat que preveuen els tractats de la UE.

Per la seva banda, el tribunal europeu va acceptar el 2010 la denúncia i va traslladar la responsabilitat a l'Estat espanyol, que, al seu torn, la va adreçar automàticament a la Generalitat. Cal precisar que, en el context comunitari, responsabilitat significa pagar les multes que arribin de Brussel·les per incomplir la legislació liberalitzadora.

Aquest incompliment per part de la Generalitat de Catalunya –tots han fet el mateix: convergents, tripartits i altra volta convergents– perjudica els catalans. L'intervencionisme català perjudica, fins i tot, aquells que diu que vol protegir. Que l'intervencionisme català existeix és una obvietat. A Catalunya –agafem les superfícies comercials com a exemple–, a diferència del que passa a la UE –amb excepcions en vies de desaparició–, sols les poblacions de més de cinc mil habitants poden tenir mitjanes i grans superfícies. Cal dir que els ajuntaments –visca l'autonomia municipal!– no poden decidir sobre la instal·lació de superfícies de més de 1.300 metres quadrats. Un altre detall: les urbanitzacions –què deuen haver fet, per merèixer això?– no poden tenir mitjanes i grans superfícies comercials. Cal afegir-hi que la normativa catalana –tot està lligat com una conspiració– preveu un seguit d'excepcionalitats mediambientals i urbanístiques que restringeixen severament l'obertura de grans superfícies fora de la trama urbana consolidada.

Segons sembla, aquest intervencionisme anacrònic vol –a més de vots: aquí hi ha la clau del que passa– defensar els interessos del petit comerç català. Greu error. Al petit comerç no se'l defensa protegint-lo de la realitat –de fet, amagant-li la realitat i apartant-lo de la realitat–, sinó afavorint la seva renovació, professionalització, flexibilització i especialització en un mercat altament competitiu. Sols subsistiran (Darwin) aquells comerciants que s'adaptin al medi. En el millor dels casos, l'intervencionisme allarga l'agonia o ajorna la imprescindible modernització per sobreviure. L'intervencionisme que practica la Generalitat perjudica tothom. I atempta –per què els estats i els quasi estats sempre tenen por de la llibertat?– contra la llibertat de comerç, la lliure competència i la llibertat individual d'anar a comprar allà on es vulgui i a l'hora que es vulgui. A més d'això, l'intervencionisme perjudica la supervivència del petit comerç, és econòmicament ineficaç, ens fa menys competitius, contribueix a l'alça de la inflació, congela inversions i impedeix que es creïn nous llocs de treball.

La liberalització del comerç –alimentació, tèxtil, telecomunicacions, electricitat, farmàcia...–, més enllà de les pressions de la UE, serà difícil d'aturar, en contribuir al benestar dels ciutadans. Alexis de Tocqueville, a La democràcia a Amèrica (1835), ja va dir que el lliure comerç “fa els homes independents”, “els condueix a gestionar els seus propis assumptes” i “els inclina vers la llibertat”. En definitiva, el lliure comerç –acceptin la redundància– ens fa lliures.