Indignats d'eslògan

L'anomenat moviment dels indignats que té a la Puerta del Sol de Madrid el seu epicentre –tot i que amb rèpliques més o menys seguides a desenes de ciutats de l'Estat, entre les quals Barcelona– s'ha colat per la porta gran en la campanya electoral. Amb prohibició de la junta electoral inclosa. I sense negar que és un moviment interessant a seguir per la seva espontaneïtat i per la utilització de les xarxes socials agafant una dimensió gens menyspreable, cal fer algunes anotacions. En primer lloc, ni la Puerta del Sol ni la plaça Catalunya és la plaça Tahrir. I per suposat, ni l'Estat espanyol ni Catalunya són Egipte ni Tunísia. Aquests joves i no tan joves que s'omplen la boca amb la paraula dignitat haurien de tenir més respecte per lluitadors de debò que han arriscat la seva vida, i molts l'han sacrificat, per la llibertat del seu poble. Alguns, després de molts anys de presó per oposar-se a règims tirànics. Perdonin, però hi ha comparacions que ofenen i indignen, de debò. Cal reconèixer que estem davant un moviment simpàtic, que desperta simpaties, però que a hores d'ara no passa del pur esloganisme. Eslògans fàcils, d'altra banda. I encara sort del manifest de Stéphane Frédéric Hessel, aquest Indigneu-vos! que dóna nom als acampats i que els serveix de petit argumentari. De fet, ahir vaig veure consignes tan inconsistents a la plaça Sant Jaume com ara: “Consciencia't, és gratis”. No és veritat. Ser una persona conscienciada sobre les injustícies de l'actual sistema polític i econòmic no és gratis. Vol treballar molt, organitzar-se, lluitar, mobilitzar-se 365 dies a l'any i no només uns dies d'experiència pseudorevolucionària que podràs explicar d'aquí a uns anys als fills. I per últim, cal preguntar-se on eren aquesta gent fins ara. Els de Barcelona, però sobretot els de Madrid. On estaven quan el crèdit fluïa alegrement i la classe mitjana es comprava adossats a milers. On estaven quan es destruïa el País Valencià per convertir-lo en la platja de Madrid. On estaven quan l'atur era la meitat però afectava un 10% de la població activa. On estaven quan centenars de milers de catalans sortien el 10-J a defensar la democràcia adulterada per la retallada de l'Estatut. On estaven quan es tancaven diaris a l'Estat espanyol, es torturava directors de diari –entre d'altres– i quan s'il·legalitzaven partits polítics. Si tot això fins ara no els indignava, la meva pregunta és: a què es refereixen quan preconitzen DeDemocràcia real ja? El que deia, pur eslògan.