Votar amb coherència
de la coherència, sense capacitat de defensar
els interessos dels seus propis votants”
Fem marxa enrere en el temps. A l'inici del 2010 sovintejaren els intents més o menys reeixits per tal de fer una crida a la unitat política i social. Unitat en la defensa de l'Estatut i unitat en forma de pla d'acció que fes front a la crisi. Els pessimistes deien que cap acord real, veritablement transformador, seria possible abans de les eleccions catalanes. Altres deien que mai abans del 22 de maig d'enguany. El progrés assolit va ser tot just relatiu i la data important, a hores d'ara, sembla que no va ser ni l'una ni l'altra sinó una tercera que tindrà lloc la propera tardor, data de l'anunciat congrés del PSC.
Els escèptics de debò, val a dir, mai van confiar que cap gran acord de país fos possible. Una afirmació que ni és positiva ni justa. Sabem quina és la situació del país. També quina és la situació crítica de les finances municipals i quins són els ajustos, d'envergadura, que veurem descabdellar-se en els propers mesos. Tot això també ho saben els dirigents del PSC. I força bé que ho saben, precisament perquè molts d'ells tenen una experiència llarga, molt llarga en alguns casos, en l'àmbit local. Catalunya necessita un gran pacte polític per sortir de la crisi i, ens agradi o no, aquest pacte només serà possible amb un partit socialista que compti amb un lideratge fort i amb sentit de país. Dos elements absents en el moment actual.
Tornem a mirar enrere. En aquest interregne electoral hem presenciat fets esperpèntics que demanen una reflexió profunda. Aquesta mateixa setmana, Zapatero (socialista) deia a Mas que escoltés els manifestants contraris a les retallades. Una setmana enrere llegia en aquestes mateixes planes l'article del senyor Nadal en què justificava com, segons el context, el que era blanc podia ser negre. La resposta des de dins del PSC, novament per part de Nou Cicle, retratava un aparell convertit en una pura maquinària d'administració del poder. L'article del senyor Nadal, impossible no ja de compartir sinó tot just d'entendre, com a mínim tenia la virtut de reivindicar la silenciosa i necessària tasca que duen a terme els oblidats mestres d'anàlisi de text. Quan costa tant explicar una cosa, les costures rebenten. No saps què pensar, mires a banda i banda, et fregues els ulls, escures les orelles, i inevitablement t'instal·les en una profunda sensació de vergonya aliena; d'anar, com a país, per molt mal camí. Quelcom, val a dir, ja viscut l'endemà de la històrica manifestació del 10 de juliol passat. Un altre curtcircuit socialista i novament el front català trencat.
A qui perjudiquen aquests 1.450 milions no arribats gràcies al vot contrari dels 25 diputats del PSC? Haurem de dir que no pas a les rendes més altes, que no deixaran de pagar mútua ni escola privada als seus fills. Sí a les rendes més baixes, les més dependents de l'estat del benestar. La retallada, lineal o no, si no arriben finalment aquests diners hauria de doblar-se. Un fet ben conegut no només al govern sinó també a cals socialistes. Tot i que, a hores d'ara, convindrem, costa saber a qui escoltar. El senyor Zapatero contradiu la senyora Salgado. El que diu la ministra no té res a veure amb el que diu (o vol) el senyor Hereu. Del senyor Hereu sabem que, a banda d'agradar-li Barcelona, no vol que li retallin. Uns bons desitjos que tampoc s'assemblen en res al que demana la banca internacional i el senyor Trichet. Del senyor Daniel Fernández, ni sabem què pensa ni el que no pensa. Del senyor Nadal sabem que és capaç de pensar dues coses, alhora contràries i, a més a més, defensar-les en públic.
I de l'interregne, passem a l'entreacte, tot veient com alguns dels companys socialistes, valents com no n'hi ha, es manifestaven com si res diumenge passat contra les retallades. Certament, tot és possible i tot està per fer. Causa vergonya aliena veure una esquerra com aquesta. Aliena al seu passat més recent, a la seva responsabilitat, a un mínim sentit de la dignitat i de la coherència més bàsiques.
La diagnosi només és una: Catalunya té un problema polític gros i es diu Partit dels Socialistes de Catalunya. Un partit sense rumb ni cap, sense rubor ni sentit de la coherència, sense capacitat de defensar els interessos dels seus propis votants i, aparentment, incapaç de recuperar cap perfil polític que s'assembli, encara que sigui de lluny, al d'un partit de govern. En temps d'ideologies difuses, de sobreabundància de màrqueting electoral i sobreinformació, caldrà recordar allò que recomanen els pedagogs als mestres de l'era d'internet: cal transmetre fermesa, empatia i coherència en el missatge.
El PSC demana a crits una gran renovació. Una renovació que, molt ens temem, només podrà venir com a resultat d'una pèrdua massiva de pes polític a les diputacions i els ajuntaments. Una rebolcada que probablement serà el millor favor que aquest país pot fer al socialisme per garantir un congrés no només vivificador sinó ressuscitador. I és que una cosa és certa, la mesura de l'èxit de les sigles del PSC en aquestes eleccions marcarà l'abast de la transformació a dur a terme en el partit. Jo opto per votar a favor d'una profunda, radical, renovació en el si del PSC per tal que torni a ser un partit de govern. Opto per votar a favor de la coherència, per la neteja dels quists empeltats en trenta anys de domini de les institucions municipals. Contra el model de partit del poder i a favor del retorn al projecte de país. Molts diran que, a escala municipal, el que escollim no és això. I tindran raó. Per als que votin en clau de país, però, el que està en joc és una altra cosa.
