Carta oberta a Vargas Llosa

Benvolgut i admirat escriptor: en unes circumstàncies personals molt dures, el seu llibre El sueño del celta m'ha acompanyat en les hores més intempestives. L'he de felicitar. Com en tota l'obra seva que tant admiro, hi he trobat aquella mena d'univers que fa que el lector se senti transportat pel que vostè ha escrit. Gràcies a vostè, com diu el mateix llibre, he viscut “... una ventura existencial, en la que la oscuridad del alma humana aparece en su estado más puro y, por tanto, más enfangado”.

Li escric en català perquè sé i ho he llegit en el seu estudi de Carta de batalla por Tirant lo Blanc el molt que coneix la nostra cultura. Tinc una pregunta, que fa anys m'obsessiona, després de llegir El sueño del celta. L'obra es basa en la controvertida personalitat d'un irlandès molt anglòfil que esdevingué un dels homes clau en la denúncia per posar fi al colonialisme més cruel de Leolpold II de Bèlgica. Aquest exercia a l'estat lliure del Congo, que era del seu absolut domini a finals del segle XIX, una violència absoluta, això és: tortures i càstigs, morts, mutilacions, violacions, treballs forçats i tot el de maligne que pugui imaginar la ment humana. L'irlandès fou el que va iniciar que es comencés a posar límit a tanta vesània.

Reconeguda mundialment la seva denúncia i honorat com a noble del Foreign Office, se l'envià, encara com vostè explica tan bé, a la regió peruana amazònica del Putumayo on fets similars d'explotació s'exercien contra els indígenes per l'obtenció del cautxú.

També aquí, Roger Casement fou la punta de llança del declivi d'una barbaritat comercial i productiva semblant a la que es feia al Congo Belga. En aquest cas, encara hi hagué responsabilitats criminals gràcies, malgrat tot, a les autoritats peruanes.

L'altre gran apartat i el fons del llibre és el descobriment de la pròpia identitat irlandesa de Roger Casement. Aquí és on broda la introspecció psicològica vers la seva identitat, cultura, l'apropar-se a la vella i bella llengua gaèlica o, en endinsar-se en el coneixement de les tradicions, costums, treball de la terra, pescadors, guerres, emigració i ocupació militar anglesa, mostra el seu extraordinari reconeixement a qui lluita per la seva més profunda personalitat nacional.

La pregunta que no m'abandona, tot i que defenso el seu art malgrat totes les negacions de respecte del nacionalisme català, és: per vostè només és respectable el nacionalisme reivindicatiu armat; el que per la nació reivindicada es mata o es mor? En Roger Casement fou penjat acusat de traïció pel govern britànic per haver optat per la lluita armada pro Irlanda, encara que hagués d'arribar a un acord militar amb els alemanys en la Primera Guerra Mundial.

Em doldria pensar que no em sàpiga respondre.

Crec que vostè és fill ideològic de dos nacionalismes brutals i terribles: l'espanyol, que sempre s'ha imposat a partir de la força de les armes, i del seu fill espuri, el nacionalisme crioll excloent, propi de descendents espanyols que només veieren en el córrer de la sang la formació de la identitat nacional.

El felicito per haver obtingut el Premi Nobel. La seva veu i els seus escrits tenen un ressò, ara i merescudament, més universal. És per això que li voldria mostrar la visió d'un nacionalisme que és defensiu davant lleis contràries d'un Estat que no ha parat d'intentar fer-nos desaparèixer com a poble; que en democràcia encara avui en dia el que diuen les institucions científiques és obviat per partidisme polític. És per això que m'atreveixo a explicar-li de forma breu que el nacionalisme català es basa en la llengua, la cultura, la democràcia, el sumar a qui viu entre nosaltres, en definitiva en la lliure elecció de la gent i el seu futur. Espero com a lector que l'admira que hi reflexioni.

Cordialment.