I tu, encara no et drogues?

És una dada poderosa, clau interpretativa d'una mentalitat en expansió: el 25% dels estudiants de Harvard consumeix fàrmacs per potenciar les seves capacitats intel·lectuals. Es pot objectar que aquesta dada no té cap interès particular, es pot dir que el dopatge és una tradició molt antiga i que si s'ha aplicat en l'àmbit de l'esport o del sexe, ¿per què no s'hauria d'aplicar també en el camp laboral o en el de l'aprenentatge? D'acord. Però ara no es tracta tant de remarcar la novetat que els fàrmacs s'introdueixin de forma massiva per “millorar el rendiment intel·lectual”, com sí de subratllar que aquesta pràctica perfila un concepte molt concret d'intel·ligència, de cultura en definitiva. Aquesta pràctica imposa un concepte d'intel·ligència del tot vinculat a la productivitat, al rendiment laboral, a una competitivitat encegada a batre marques que cristal·litzin en beneficis econòmics. “Dopats però rendibles”, aquest serà el lema descarnat del futur. Un futur molt present i amb molts tentacles desplegats. ¿O és que hi ha algú que cregui que la introducció massiva de fàrmacs per “millorar el rendiment intel·lectual” és un projecte desvinculat, per exemple, de les consideracions de Boi Ruiz, conseller de Sanitat de la Generalitat, que fa pocs dies va declarar que “qui vulgui estudiar filologia clàssica, s'ho ha de pagar”? Hem aixecat un altar a la lògica de mercat. I, per tant, el mercat regula totes les esferes: la de la sanitat, la de l'educació, la laboral, la dels drets humans... La saviesa, aquella conquesta que segons María Zambrano només s'obté de l'estudi pacient i assaonat dels grans mestres, ja ha estat declarada un luxe ociós, és a dir, prescindible. Fins que, és clar, la indústria farmacèutica no aconsegueixi patentar-ne la corresponent pastilla.