La poesia necessària

“A sota de l'asfalt hi ha un hort”. Ho diuen els “indignats” de Barcelona mentre planten hortalisses als parterres de la plaça de Catalunya. Diuen que és època de plantar, de fer créixer la vida. La simbologia de les paraules, un cop més. Com al llunyà Maig francès de 1968: “A sota de les llambordes hi ha la platja”. Em pregunto si les paraules serviran d'alguna cosa.

És més, em pregunto si aquestes paraules són poesia o eslògans publicitaris. També em pregunto si la indignació de la qual parlem i parlem és real o fruit de l'obsessió dels periodistes per un bon titular: “La primavera de la frustració”, “Jornada de reflexió indignada”, “El català emprenyat”, “Spanish revolution”. Però a les places hi ha milers de persones que parlen, intercanvien idees, comparteixen, reflexionen, proposen, tenen esperança. I alguna cosa deu voler dir, tot això, i bé hi haurem de posar paraules. Sense les paraules no anem enlloc, penso. I llavors llegeixo que el poeta argentí Juan Gelman –és a Barcelona per participar en el Festival de Poesia– diu: “Mai no he cregut que es pugui canviar la realitat amb els versos”. Ho afirma i, amb vuitanta-un anys de vida plens de sofriment, continua escrivint poesia. És a dir: amb els versos no canviem la realitat, però cal continuar escrivint versos. Deu ser això, no? El darrer llibre de Juan Gelman es titula El emperrado corazón amora. El vell poeta explica que el verb amorar no existeix, se'l va inventar la seva néta per dir que les persones senten amor. Amor, malgrat tot, diu Gelman. Malgrat que va veure com els feixistes argentins feien desaparèixer la seva filla, el seu fill i la seva nora, embarassada. Gelman va localitzar la seva néta, molts anys més tard, la que va inventar-se amorar. L'amor com a centre de totes les revolucions, diu Juan Gelman. I recorda: “Si me dieran a elegir, yo elegiría / esta salud de saber que estamos muy enfermos, / esta dicha de andar tan infelices. / Si me dieran a elegir, yo elegiría / esta inocencia de no ser un inocente, / esta pureza en que ando por impuro. / Si me dieran a elegir, yo elegiría / este amor con que odio, / esta esperanza que come panes desesperados”. Les paraules no canvien realitats, però ens ajuden a entendre-les.