El sacerdot, el guerrer i el poeta

En els últims anys de la seva vida, empobrit i malalt, Charles Baudelaire va escriure obres breus, fragmentàries i il·luminadores: Mon coeur mis a nu, Fusées, Hygiène. És en aquests últims escrits on l'escriptor francès s'anticipa i supera les avantguardes que arribarien mig segle més tard: «La barreja del grotesc i del tràgic és agradable a l'esperit com les discordances a les orelles fastiguejades», «El tipus més perfecte de Bellesa viril és Satan», «El que hi ha d'embriagador en el mal gust és el plaer aristocràtic de disgustar». En aquestes frases que precedeixen l'afàsia, Baudelaire es mostra místic i amarg, més contradictori que mai. El seu menyspreu per la humanitat troba poques excepcions. «Només hi ha tres éssers respectables: el sacerdot, el guerrer, el poeta».

Encara deu ser més respectable algú que concentri dues d'aquestes funcions. En la literatura catalana, abunden els homes d'església que han deixat una obra perdurable. N'hi ha prou de citar el beat Ramon Llull i mossèn Cinto. D'altres cultures, podem recordar sant Francesc d'Assís i fray Luis de León. No és tan habitual trobar guerrers que hagin deixat obra literària. Podem esmentar, en tot cas, Ernst Jünger i Gabrielle d'Anunzio. El cas de Yukio Mishima és invers, ja que en ell el poeta era el substantiu, i el guerrer el complement. Certs ordes religiosos s'han consagrat a la guerra: és el cas dels templers, que tenen equivalents en altres religions, com ara els monjos del monestir xinès de Shaolin.

L'única persona de qui tinc notícia que va concentrar aspectes de guerrer, poeta i sacerdot va viure al segle XVII i es deia Miyamoto Musashi. Fill de samurai, Musashi va ser educat per un sacerdot i aviat va introduir-se en les arts marcials. Des dels tretze anys va lliurar desenes de combats a mort, buscant la il·luminació a través del Camí de l'Espasa. Auster i cèlibe, es va retirar a meditar, a pintar i a practicar la cal·ligrafia. Els últims anys de la seva vida els va passar en una cova, ultimant El llibre dels cinc anells, que és alhora una obra espiritual i un tractat d'arts marcials, escrit en el mateix estil fragmentari que els últims textos de Baudelaire: «No es tracta de veure, sinó d'observar».