El que compta

Avui és un dia de festa. Un dia per recordar. Arribar a una final de la Champions no és només disputar un partit de futbol o estar pendent de la televisió durant una hora i mitja. Una final d'aquest nivell és una joia preuada, difícil de trobar, amagada sota moltes capes de sacrifici i de jornades sense suc ni bruc, de lentes recuperacions i de matxs tensos. Molts dels barcelonistes que avui es despertaran amb la il·lusió de tornar a plantar-se davant la pantalla a l'hora sagrada (intocable: tres quarts de nou), saben que han arribat aquí després d'haver patit molt, d'haver-se enfrontat a un duel que ha deixat ferides i una sensació d'agror al cor. Arribar a la final d'avui després d'haver eliminat el Real Madrid, després d'haver superat els improperis i les acusacions innobles, després d'haver suportat insults i coces indiscriminades, és un premi. I també se n'extreu, de ser avui aquí, a Wembley, una certa sensació de relax, de serenor. La feina ja està feta. La feina és plantar-se en un esdeveniment com aquest i ser-ne el protagonista. Jugar (perquè tots la juguem) una final de la Champions implica tornar a reviure la cerimònia que cadascú té desada al calaix de la memòria de la seva vida futbolística. Incorporar-la a les altres finals viscudes, amb evocacions dolces o amb imatges que et transporten de nou a la tristesa de Sevilla o Atenes. Una final és un acte de convivència, un reconeixement de les similituds que mantenim amb tots aquells que avui sentiran els mateixos afectes, les mateixes pors, els mateixos desitjos. Una final no són noranta minuts sinó tot el que l'envolta, la recuperació d'una vivència col·lectiva, la tensió dels moments previs, les presses, el record sobtat de tots aquells moments en què el futbol ha significat coses que van més enllà de la vida i de la mort, com deia el gran Shackly. No sé qui va afirmar que el pitjor d'una final és veure-la amb tranquil·litat, al sofà de casa, sense jugar-la. Avui molts la veurem des del sofà, però la jugarem. I tant. I potser la perdrem. És igual. Hi som, que és el que compta.