Incerteses i certeses

Sens dubte, sense crisi econòmica no hi hauria acampades. Segurament no ens queixaríem dels desperfectes de la democràcia si no fos perquè la situació de col·lapse financer i del mercat laboral han fet l'ambient força irrespirable: i no es tracta ara de dividir la societat entre optimistes i pessimistes, entre els suposats pencaires i els suposats ganduls, sinó de prendre consciència de la magnitud del problema social. A la crisi econòmica l'està seguint una crisi social innegable i em sembla obscè, prematur, gratuït i quasi covard escriure articles titllant els manifestants de dropos, de galifardeus, de quatre arreplegats sense ofici ni benefici... Crec que ens equivoquem si ens posem a dividir la societat entre els que són acampats i els que fan de majoria silenciosa, per molt certes que siguin aquestes dues realitats. Ambdues realitats s'han d'escoltar. No poden ignorar-se. No poden ridiculitzar-se mútuament. No poden fer més gran l'abisme.

Ja fa uns 15 anys d'aquell fenomen okupa que va consistir, és cert, en una colla de joves amb poques ganes de treballar i moltes de divertir-se (i de delinquir contra la propietat privada): però ens hi hauríem pogut fixar una mica més. A banda d'això, que és cert, hi havia alguna cosa seriosa. Al darrere i havia algun missatge de fons, algun avís, un símptoma clar de creixents inviabilitats personals. I ara això que ens trobem avui és alguna cosa més que diversió, és alguna cosa més que els impresentables que han gosat tapar el nom de Francesc Macià del monument i substituir-lo pel de Durruti. Ara ens trobem davant d'una crisi social que, quasi per eliminació o per desorientació, posa la culpa en els polítics: però hi ha una part de cert en els nostres dèficits democràtics i alguna cosa hi haurem de fer. Si ens ho tirem a l'esquena i ho atribuïm només a “aquesta joventut que avui ni estudia ni treballa ni respecta res”, haurem tornat a estar cecs i sords. Prou d'alimentar la creixent divisió social que ha creat la crisi. Lluitem més aviat per apropar, per escoltar, per trobar fórmules imaginatives de reforma. No hi haurà revolució però hi haurà d'haver reformes: ah, i els polítics no les podran fer sols.