Sobre l'homenatge als germans Badia

No fa gaire vaig generar una petita polèmica per una piulada meva al Twitter en veure dos joves uniformats a la manera dels Escamots d'Estat Català (és a dir, amb la camisa verda, per bé que a la fotografia em va semblar que era marró clar, i els corretjams de cuiro que donaven el toc militaritzat que tenien) en l'homenatge als germans Badia. Exactament vaig escriure: “Un grup ha homenatjat els germans Badia i els feixistitzants Escamots. És com homenatjar les Patrulles de Control. Una colla d'assassins”. A partir d'aquell moment vaig rebre tota mena d'insults i amenaces, que és una de les pràctiques habituals en les sempre exaltades xarxes socials. Em van dir de tot, des d'antipatriota fins a “perfecte soldat a favor d'Espanya”. Fins i tot no sé quina organització em va declarar persona no grata no sé on, i un cafre va modificar la meva biografia a la Viquipèdia per empastifar el meu nom amb aquesta polèmica i amb altres episodis amb els quals no he tingut res a veure. En fi, un cúmul de bestieses que, malauradament, distorsionen el que hauria de ser un debat civilitzat sobre l'ús del passat.

Des de fa anys que penso que la història d'aquest país està condicionada pel presentisme. Hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos. Recordo una vegada que un grup de patriotes em van convocar a dinar perquè els proporcionés dades històriques que justifiquessin el reclam d'independència. Com els vaig dir aquell dia i he repetit després, per defensar la independència de Catalunya no cal recórrer al passat. Només cal reclamar-la com a solució política d'un plet nacional que s'arrossega des de fa anys. La història no és cap argument polític. Les comunitats es construeixen en el present i no pas en el passat. Ara bé, també és veritat que les comunitats no viuen sense identificacions. I aquí és on entra en joc el simbolisme, el ritual, la commemoració i la memòria. En fi, l'elaboració d'una tradició que empeny a l'adscripció, nacional o de grup. I la pregunta és si calia homenatjar els germans Badia com a part de la tradició nacionalista moderna. Crec que no, la veritat. Almenys aquests dos senyors no són part de la tradició política que servidor, adscrit políticament en la socialdemocràcia independentista, està disposat a assumir i a reivindicar. Com ja vaig plantejar en una conferència sobre el president Companys: “Una bella mort no justifica una vida”. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI, no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX.

El curs 2002-2003 vaig dirigir el treball DEA –una mena de tesina de les d'abans– de Jordi Rabassa i Massons. El 2006 vam aconseguir que es publiqués el seu excel·lent estudi en la col·lecció Episodis de la Història (vol. 343), de Rafael Dalmau Edicions, amb el títol Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat. L'autor em va demanar el pròleg, que molt gustosament vaig escriure. Però, ai!, va resultar que l'editor no hi estava d'acord perquè servidor defensava que els militants d'Estat Català se sentien atrets per les dues ideologies totalitàries d'aquell moment, el feixisme i el comunisme. L'editor es va encaparrar tant, apel·lant i tot a la tradició familiar, que vaig decidir retirar el pròleg per no perjudicar el meu alumne. I tanmateix, la tesi que jo defensava no era gens estrafolària. Dit amb més o menys contundència, això que havia estat provat en llibres anteriors. A Jaume Compte i el Partit Català Proletari (La Magrana, 1979), Imma Tubella va explicar la deriva comunista d'una part d'Estat Català. I a La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l'etapa republicana (1931-1939), (La Magrana, 1982), Enric Ucelay-Da Cal va explicar molt bé que el populisme era el que va permetre unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions separatistes i obreres, amb Estat Català com a punta de llança “amada” de la causa nacional. Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política, però amb crítiques molt severes d'aquells que en refusaven la tebior pragmàtica o l'aburgesament, segons fossin més purs o més esquerrans. A Estat Català hi van conviure, doncs, els que se sentien fascinats per l'estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, i els comunistes d'Estat Català Proletari, que, d'altra banda, van acabar sent un dels partits que van fundar el PSUC el 1936.

He de confessar que no tinc gaire tirada als homenatges ni a les commemoracions; suposo que aquesta meva aversió està condicionada perquè professionalment m'he dedicat a estudiar l'impacte dels símbols en la consciència de la gent. En sé la trampa, per dir-ho ras i curt, i em molesta. I tanmateix, no en menystinc la importància, perquè el simbolisme i el cerimonial són dos aspectes del comportament social que ajuden a construir la imatge que les persones i els col·lectius volen donar d'ells mateixos. La tria no és mai innocent. Recordar, commemorar i divulgar determinats aspectes del passat pot ser una forma de rebel·lia o bé, al contrari, és una trampa a les mans dels ignorants exaltats. És per això que el debat sobre la memòria històrica resulta tan apassionant, perquè, d'entrada, desemmascara els que cada dia estan més dominats pel sectarisme.