L'euro es trenca?

Els europeus vàrem crear una moneda única però no vàrem establir els instruments i els comuns de què tot estat, centralitzat o federal, disposa. Els estats tenen moneda però també una reserva central i polítiques fiscals, financeres i monetàries pròpies. L'euro és l'única moneda compartida entre estats sobirans.

Neix el 1999 en època de creixement sostingut de l'economia després d'anys d'estabilitat i on la diferència entre els estats membres de la Unió era la diferent velocitat de creixement, sense excepcions en l'augment de la riquesa, i sense cap economia nacional amb dificultats. La Unió Europea no té polítiques fiscals o laborals compartides i coordinades, i la creació del BCE es va limitar a transferir-li la potestat de definir l'interès del diner i, per tant, la inflació, però sense donar-li autoritat en el control de la política fiscal, que continua sent responsabilitat estatal. No es va crear cap ens supraestatal inspector de les polítiques pressupostàries nacionals. No vàrem regular les polítiques financeres perquè les regles que han d'aplicar els bancs europeus fossin comunes. Els europeus vàrem pensar que podíem tenir una moneda única sense els mecanismes i instruments necessaris per defensar-la.

Hem pactat tractats i acords econòmics que fan convergir les economies dels estats, com ara el Pacte per l'Estabilitat i el Creixement, i els límits de dèficit al 3% i d'endeutament del 60% del PIB. Són polítiques insuficients, perquè no són prou auditades; l'exemple de Grècia és paradigmàtic, i són reactives, verifiquen el resultat i no l'acció que el genera i per tant no permeten actuar abans d'arribar al final del procés, quan aquell ja no pot ser alterat.

Hi ha l'aparença que només les polítiques conservadores de contenció del dèficit i de límits a l'endeutament dels estats són les úniques possibles a llarg termini. El keynesianisme que suposa la utilització de la capacitat d'inversió i consum de l'Estat per rellançar l'economia acceptant un major dèficit temporal semblaria lligat a la manca de rigor i de verificació en les polítiques econòmiques públiques. És una creença falsa. El keynesianisme demanda una política de vigilància estricta sobre l'economia per controlar la realitat i no l'aparença de la sostenibilitat de l'endeutament públic.

Avui, seguint la política impulsada per Alemanya, tots els estats de la Unió, per complir els límits de dèficit i endeutament, han reduït les despeses i la inversió, però no impulsen prou els ingressos de les economies estatals. En aquestes circumstàncies, el control de la inflació es fa via increment del cost del diner i reducció dels préstecs, la qual cosa contrau encara més l'economia.

Les variables d'ajust en aquestes circumstàncies són, com van ser el 1925 quan els estats europeus van tornar al patró or, l'ocupació i els salaris. Aquesta política es va tornar inviable quan el pes dels sindicats i la pressió social la van fer insostenible. Ara això és també cert.

Si els països amb dificultats, Grècia, Portugal i Irlanda, no poden endeutar-se en el si de la UE a interessos bonificats i terminis llargs, no podran repagar el seu deute i per tant esdevindran insolvents, la qual cosa té només dues sortides possibles: o l'abandonament de l'euro i la devaluació de la seva moneda nacional, o la condonació de part del seu deute, a càrrec del pressupost del conjunt de la Unió. Això en part ja s'ha fet mitjançant la creació del fons de rescat europeu de 700.000 milions d'euros, però el fet que no existeixi un ens intermedi que aconsegueixi els diners en el mercat amb la garantia de la UE i, per tant, a interès baix i els deixi a qui els precisi a un interès també baix, en redueix l'eficàcia. Això suposaria que els estats forts de la UE correrien el risc que la insolvència de Grècia, per exemple, els fes perdre la part de la seva contribució al fons de rescat, però no es veu quina és l'alternativa.

El 63% dels alemanys han deixat de confiar en Europa, i molts pensen que no han d'ajudar estats que no han estat capaços de mantenir en ordre les seves finances. Això és en gran part veritat, especialment en el cas de Grècia, però no del tot perquè part del deute grec és també amb bancs privats alemanys que en les èpoques d'expansió varen portar a terme una política financera excessiva donant préstecs als que ara acusen de ser mals administradors.

S'haurien de crear per part de la UE òrgans de verificació i inspecció de les polítiques financeres i pressupostàries més rigorosos. S'haurien de crear capitals de reserva que permetessin l'emissió de bons de la UE que poguessin demandar els estats membres amb dificultats. S'haurien d'alinear les polítiques financeres i laborals dels estats, no fer-les uniformes sinó verificables i dintre de límits explícits. S'haurien d'establir polítiques d'estalvi en èpoques de superàvit pressupostari per generar reserves per als temps de dificultats. S'haurien d'imposar regles financeres estrictes que anessin més enllà dels acords de Basilea... Tot això val diners i és difícil de dur a terme, perquè els estats rics de la Unió no ho volen pagar, però si entenen que aquest és un esforç que s'ha de fer una única vegada i que evita continuar ajudant els estats amb dificultats de manera permanent, potser ho podrien acceptar.

Per fer això necessitem una capacitat de lideratge a Europa que ni els estats i encara menys la UE no tenen. La solució és possible, però ara resulta inviable, no per la seva naturalesa sinó per la capacitat i força política necessària per dur-la a terme. Si l'euro se'ns trenca, la UE se'ns trenca. És per l'economia, que es produeixen quasi sempre les grans crisis polítiques, i ja va passar als anys trenta del segle passat. Ara són lluny, però no és impossible que es repeteixin aquells problemes, perquè les circumstàncies de contorn s'assemblen.

Mentre això passa, la situació a Europa es fragilitza i l'egoisme nacional creix. Per primera vegada un ministre d'un estat membre, el ministre d'Economia d'Irlanda, ha dit en públic que la UE és un joc les regles del qual són controlades per Alemanya. L'enfrontament no ens portarà a cap solució, al contrari. Les fronteres reneixen, la immigració es rebutja, l'extrema dreta no governa però condiciona els governs i el malson del conflicte a Europa reneix. És per això que la direcció que han pres les polítiques europees actuals és equivocada, i no faran més que engrandir els problemes. La solució d'Europa és més Europa. Ho va dir Jaurés, ho van dur a terme Schuman i Monnet, i ho varen desenvolupar els gegants de la política dels cinquanta i els seixanta, De Gasperi, Adenauer i De Gaulle. Necessitem una nova generació de polítics amb l'altura i la capacitat de captivar la ciutadania, perquè el somni europeu, el fruit del patiment de dues guerres mundials, no se'ns desfaci entre les mans. No som prou conscients dels perills que correm si no som tots més prudents i generosos, les estructures econòmiques no es reformen profundament i les polítiques actuals de la UE fan un gir tan important com necessari.