Uns aspersors

Abans de la semifinal de la Champions entre el Barça i el Madrid, una casa d'apostes britànica havia obert la juguesca d'endevinar si, en el cas d'una classificació dels blancs, els aspersors del Camp Nou tornarien a engegar-se en plena celebració del rival com ja havia passat un any enrere amb l'Inter de Milà. Els apostadors en aquest joc de mal gust es van quedar amb les ganes de saber si haurien guanyat o no, perquè la hipòtesi que hauria validat el joc va quedar lluny de donar-se en una nit en la qual a la gespa no li feia falta cap més aigua que la de la pluja que va caure. Dissabte, mentre els jugadors del Barça celebraven la victòria contra el Manchester, es van engegar els aspersors de Wembley. No poder esperar vint minuts a ruixar la gespa de l'estadi londinenc té tant d'absurd com va tenir engegar a l'Inter els aspersors del Camp Nou, però així com fa un any aquells aspersors van ser qüestió d'estat, els de Wembley de seguida van ser un motiu més de festa. Ara jo et ruixo a tu, ara tu t'hi refresques, ara aquell tapa el raig perquè surti més fort… Els jugadors del Barça devien estar dissabte tan contents com ho estaven un any abans els de l'Inter, però hi ha maneres ben diferents de prendre's els mateixos fets. Per Mourinho i els seus, allò va ser una ofensa i el seu discurs aviat va tenir claca. A Wembley, Guardiola no va parlar d'aspersors sinó de la gespa, elogiada pel tècnic blaugrana perquè en una catifa és més fàcil jugar bé a futbol que en un camp de matolls com el que el Barça es va trobar al Bernabéu. L'endemà, el prolífic cap de setmana per a l'esport català va dur l'alegria al camp del Nàstic, on la patida permanència a segona també va ser ruixada pels aspersors del Nou Estadi. Des del dia abans, sabíem que els aspersors ja no són un element nociu sinó festiu. En aquest final de temporada de lluita entre el bé i el mal del futbol, han triomfat els bons. Fins i tot per aspersors queda clar.