Cultura popular? (amb la boca petita)

Torno d'un curt viatge, i em trobo al correu una nota en la qual una periodista em demana certa informació per redactar un article, un article que –segons ella– havia de fer a corre-cuita, “perquè pugui sortir abans de la Pasqua”. I em diu que puc fer-ho per telèfon o per mail. El fet podria ser anecdòtic, però no ho és, perquè no és ni la tercera vegada que se'm requereix per un cas semblant. Aquesta vegada el requeriment és perquè faci cinc cèntims d'algunes qüestions relacionades amb la Pasqua. Em demana, primer: “La història d'aquesta tradició: quan neix i com (tinc entès que només es fa a Catalunya i València, és cert?), quin origen social o religiós té, com ha evolucionat al llarg dels segles fins avui”. Segon: “El ritual del padrí que li regala al seu fillol, d'on sorgeix?, què significava?, i sobretot ¿se sap si es manté en l'actualitat, o la tradició que sigui el padrí qui la compri és avui ja molt minoritària?”, i tercer, “el paper de les mones com a cronistes de la realitat, donat que reprodueixen figures agafades de la realitat social del moment (avui ja més aviat de l'univers infantil)”. Com podeu veure, demana poca cosa: demana que li resumeixi “l'origen històric de la Pasqua”. Que li descrigui el “ritual del padrí”, una institució sobre la qual Margaret Meat podria haver-ne fet una tesi, i a més “la seva permanència actual”. El “paper de les mones com a cronistes (?) de la realitat, donat que reprodueixen figures agafades de la realitat social del moment”; tot un treball per a una colla de sociòlegs interessats en els mites contemporanis i la seva influència entre els infants.“L'origen de la paraula mona”; sobre la qual, com tothom sap, els nostres més reputats filòlegs han desenvolupat àmplies investigacions. I segons ella, encara que pugui semblar “molta informació [...] en realitat es pot resoldre ràpidament amb una trucada telefònica [que] no li portaria [a mi] gaire temps”. No negaré que a una informació periodística no se li pot exigir exhaustivitat en allò que toca, però realment creu aquesta periodista (i em pregunto: també altres periodistes?) que aquests temes poden ser resolts amb una trucada? Tan poc substancials creu que són els assumptes sobre els quals pretenia informar? Com són les activitats socials (les que encara queden avui) de les festivitats de la vella Pasqua?

Si realment hem arribat a aquest grau de desídia pels assumptes de la cultura social, em pregunto, per què no ho deixem estar d'una vegada i ens dediquem al Valentine's Day i a les rebaixes d'hivern? De què serveix una informació –banalitzada fins aquests extrems– sobre com la societat mediterrània celebra el pas del temps? Perquè d'això tractem, del pas del temps sobre l'home, no d'un mercat on s'adquireixen productes d'usar i llençar. Altrament, aquesta periodista creu que l'esforç que hagi pogut fer una persona per tal d'estudiar i treure'n certa llum en aquestes qüestions, és tan poc valuosa, tan gratuïta, que pot regalar-se a canvi d'una simpàtica trucada o mail? Que no mereixi ni el temps d'una entrevista. Creu que aquests coneixements tenen tan poc valor científic que poden ser regalats, gratia et amore, amb una trucada, perquè una altra persona en faci un precipitat article? Un article que ella, lògicament, exigirà que li sigui remunerat? Però el folklorista ha d'acontentar-se que la informació que ha reunit amb anys de treballs pugui veure la llum. Aquest irrespectuós tracte atorgat a allò que no és ciència canònica (funcional), aquest menysteniment d'allò que no és acadèmic, a tot allò que no és prou cosmopolita i de rabiosa actualitat (o que, no sent-ho, apareix en la santa televisió i passa a ser-ho), aquesta actitud és avui massa comuna entre els mèdia i cercles de la cultura catalana.