“Sense els catalans no farem res”

Quan el PSOE tenia majoria absoluta a Espanya i CiU a Catalunya, la relació no era de flors i violes. El govern de Jordi Pujol volia i dolia, i el govern de Felipe González mirava de reüll qualsevol moviment català. “Sense els catalans no farem res”, va sentenciar Alfonso Guerra. Amb tot, el PSOE veia que en episodis crítics i delicats de la política madrilenya podien comptar amb el suport de la minoria catalana que encapçalava Miquel Roca. Des d'Espanya es creia que CiU era el nacionalisme moderat i que amb personatges com Roca, Tries de Bes (després al PP i ara a UyP), Joan Rigol i sobretot Jordi Pujol, la relació dels socialistes amb CiU podia anar com una seda.

Amb tot, hi havia estira i arronsa per les competències i pel finançament que Catalunya, sovint amb poca ambició, solucionava després de llargues sobretaules on sempre hi era Macià Alavedra amb els ministres de torn de l'àrea econòmica. Va quedar en els annals dels titulars de premsa un del ministre Carlos Solchaga que deia: “A la sobretaula amb Macià Alavedra sempre estem d'acord”. Hi havia acord però el problema, tant per al PSOE com per a CiU, eren els socialistes catalans. Va inquietar al PSC un dinar secret de Jordi Pujol i Felipe González a la casa del desaparegut Duran Farell al Maresme sense que González avisés ningú del PSC. Raimon Obiols va amenaçar de dimitir.

La història, amb matisos i retocs, es repeteix. Rubalcaba és gat vell i, com Guerra, sap que sense els catalans no farà res. Per això, en secret, sense que els socialistes catalans ho sabessin i amb els mitjans de comunicació dient que anava a Andalusia, el dia abans que Chacón renunciés Rubalcaba va sopar amb Mas i Duran Lleida al Palau de la Generalitat. Va aconseguir el vistiplau de CiU al Congrés pels deu mesos que falten per a les eleccions. Ara, però, CiU no té la majoria al Parlament i els socialistes estan en hores baixes. Ambdós han de saber jugar amb l'arc parlamentari i posar sempre una espelma a Déu i una altra al diable.

Les tàctiques polítiques són apassionants per als professionals de la política, però són difícils de visualitzar per una ciutadania que allò que reclama és solucions per als seus problemes.