L'Estat no juga a daus

Mentre algunes places s'estaven omplint de gent amb un pretès estat d'ànim, la indignació, com a causa motriu, un ciutadà de l'antic Regne de València va anar a parar al calabós per haver-se presentat en un col·legi electoral amb un cartell que deia “Este traje me lo pago yo”.

Després, no havent-hi trobat cap delicte, el jutge va arxivar la causa; però el fet demostra com funcionen les alarmes del sistema. Heus aquí que ràpidament es pot embolicar la troca a partir d'una ironia gairebé bonhomiosa, i quanta indiferència hi ha davant els motins de baix cost.

Si queda algun acampat amb ganes sinceres d'arreglar al món, hauria de donar per acabades les vacances i posar-se a treballar, perquè la inanitat de llurs premisses ha quedat en evidència. I almenys als catalans, no ens hauria de venir de nou. Quan aquest país mira d'aixecar el cap, ni que sigui amb caparrassa i fent tentines, sempre apareix una corrua de joves bàrbars cridant en castellà, més revolucionaris que ningú, amb ganes d'espatllar-ho tot. Fins fa quatre dies tot era parlar de les consultes per la independència que, per més peròs de procediment que s'hi puguin fer, ningú no pot negar que van significar la mobilització més seriosa i nombrosa dels últims temps; ara estem pendents de pancartes estantisses i de piulades amenaçadores. Si aquelles despertaven com a mínim l'interès d'Europa, aquestes ens assimilen a les bullangues de l'Àfrica. Haurem de creure que tot és, només, per culpa de la crisi, o tenim dret a pensar que ens estan posant esquers per distreure'ns? Ara per força se'ns veu com un país més desarticulat, més vulnerable, menys capaç de trobar la sortida del laberint. Ni fet exprés. Però com que anem per la vida pensant que ningú no ens vol mal…