El trencaclosques del deute grec
ha esdevingut un trencaclosques per a les autoritats europees. Si es vol donar al món
la imatge que la zona euro és una cosa viable, no es pot deixar el trencaclosques de banda
Cada vegada són més insistents les veus que diuen que Grècia no podrà fer front al seu deute. Malgrat que ara fa un any es va crear un fons de rescat, podria no ser suficient i caldria reestructurar el deute. Cal precisar una mica la terminologia. El rescat va ser un crèdit que entre la resta de països de la zona euro i l'FMI van posar a disposició de Grècia. Ho van fer per evitar que el govern grec s'hagués de finançar en uns mercats que li demanaven un interès tan alt que el mateix pagament d'interessos li feia impossible equilibrar els seus comptes.
En canvi, reestructurar el deute vol dir comunicar als qui han comprat deute grec que o bé se'ls tornaran els diners en un termini més llarg o bé se'ls pagarà un interès més baix (les possibilitats més benignes), o bé que perdran un determinat percentatge dels diners invertits. Els inversors accepten solucions d'aquest tipus en casos límit. Davant la por a la insolvència d'un deutor, en aquest cas l'Estat grec, prefereixen recuperar una part dels seus diners i evitar el perill de perdre'ls tots. Tot i això, molts governs europeus i el BCE han sostingut l'opinió que una reestructuració del deute grec pot tenir un efecte devastador sobre la zona euro a causa del contagi als mercats financers en general i al mercat de deute públic d'altres economies en particular. Qui més s'ha oposat a aquesta possibilitat ha estat el BCE. Aquest dia 5 de maig, en una reunió suposadament secreta entre el BCE i els ministres d'Economia de la Unió Europea, quan alguns ministres van posar sobre la taula la possibilitat d'una reestructuració del deute grec, Jean-Claude Trichet, el president del BCE, es va aixecar i se'n va anar empipat.
L'argument és que aquesta reestructuració podria causar un efecte contagi en cadena. Primer afectaria el govern i els bancs grecs i després els bancs europeus que han comprat deute públic i privat d'aquest país. I encariria el finançament de tots ells. Posteriorment afectaria el tipus d'interès que han de pagar els països de la perifèria d'Europa i amb això es veuria afectada tota la banca internacional que els ha deixat diners. Finalment es podria generar un gran col·lapse financer a Europa que posés en perill l'existència de l'euro i que provoqués una altra crisi econòmica a nivell europeu i global. Però aquest escenari és catastrofista i allunyat de la realitat. Sobretot si el que es fa és renegociar els terminis i els interessos que ha de pagar el deute grec, però no es revisa el volum d'aquest deute. Les institucions que han comprat deute grec no es veurien obligades a fer cap mena de modificació en els seus comptes ni experimentarien cap pèrdua. I aquesta reestructuració suau permetria a l'economia grega sortir millor de la situació.
També s'esmenta sovint com un inconvenient afegit els efectes que aquesta reestructuració podria tenir sobre les opinions i expectatives en els mercats, que independentment del que hem dit, podrien demanar primes de risc més elevades per al deute públic o privat de Grècia i d'altres països europeus. Però és un argument incorrecte. El govern grec ja no té accés als mercats, l'estan finançant la resta de països de la zona i el BCE. El mateix podem dir dels govern irlandès i portuguès. Pel que fa a governs i bancs d'altres països, com ara Espanya, Itàlia o Bèlgica, la història del darrer any mostra que la seva prima de risc evoluciona d'acord amb les polítiques fiscals que s'hi realitzen o amb l'adequació dels mecanismes existents a nivell europeu per protegir-los de possibles fallides de la confiança. Per exemple, els problemes amb la prima de risc dels títols de deute espanyol es van donar sobretot mentre el Fons Europeu per a l'Estabilitat Financera no era prou gran per ajudar l'economia espanyola en cas de problemes. Quan aquest es va flexibilitzar per poder recollir fins a gairebé mig bilió d'euros, la situació es va calmar.
És possible que en realitat la veritable raó per refusar la reestructuració sigui política. La mala imatge que es donaria per la manca d'unió i de la capacitat política necessàries per ajudar un país membre en dificultats. Però, donat el volum d'endeutament i la capacitat de l'economia grega de generar activitat econòmica per pagar-lo, negar-se a considerar la possibilitat d'una reestructuració del deute és negar una evidència. I negar l'evidència mai és un bon senyal. Potser seria més raonable donar a tot el món la imatge que hi ha un acord per fer front de manera ordenada a una reestructuració d'aquest deute. I mostrar que existeixen els mecanismes econòmics i institucionals necessaris per controlar la situació i evitar qualsevol efecte de contagi.
Hi ha la dificultat afegida que és possible que amb la sola renegociació dels terminis i interessos no n'hi hagi prou. Que calgui una reducció del capital que s'ha de tornar. Això fa la solució més difícil i la fortalesa dels mecanismes protectors hauria de ser més gran. I possiblement faci també més opinable la via de resolució. El que no es pot negar, però, és que el deute grec ha esdevingut un trencaclosques per a les autoritats europees. Si es vol donar la imatge al món que la zona euro és una cosa viable, no es pot deixar el trencaclosques de banda, cal asseure's i fer-ne encaixar les peces tan aviat com sigui possible.