Articles

Carpe diem

Mirada anglosaxona

Ferran Adrià s'acosta al moment de canvi de cicle a El Bulli amb el projecte d'un film a Hollywood i amb dos nous llibres d'experts nord-americans que li fan especial il·lusió: “Ajuden a fer que tot això que hem fet aquí aquests anys s'entengui a fora i en quedi constància per al futur”. Lisa Abend va presentar el seu fa uns dies i ara ho ha fet Colman Andrews

De Fer­ran Adrià i d'El Bulli s'ha escrit molt, però encara que aquí ens que­din pocs secrets per saber, el fet que dos escrip­tors dels EUA s'hagin interes­sat pel feno­men gas­tronòmic dels últims temps ajuda a apro­fun­dir en l'anàlisi del que ha supo­sat la seva existència quan el 30 de juliol se ser­virà el seu últim àpat i començarà una nova història. Tots dos lli­bres s'han publi­cat en anglès abans de fer-ho en cas­tellà. El de Lisa Abend (cor­res­pon­sal de Time) sobre els sta­gi­ai­res és com una novel·la diver­tida i a vega­des des­mi­ti­fi­ca­dora de la figura del xef, i el de Col­man Andrews (Fer­ran Adrià: un viaje ince­sante por la gas­tro­nomía), un repàs per la seva vida i obra.

El greix del per­nil. Tots dos autors asse­gu­ren que han tre­ba­llat amb total lli­ber­tat, pre­gun­tant, entrant i sor­tint d'El Bulli... i estan d'acord que hi ha coses que Adrià hau­ria escrit d'una altra manera. Andrews tenia clar que poca gent conei­xia en pro­fun­di­tat Fer­ran, quan el 2006, poc després d'haver tas­tat les seves oli­ves ver­des esfe­ri­fi­ca­des i el caviar de meló, va deci­dir convèncer-lo, amb l'ajut de José Andrés, per fer una bio­gra­fia. El xef no creia que hagués arri­bat l'hora de repas­sar la seva vida, i li va cos­tar. Ho va acon­se­guir men­tre men­ja­ven tapes i el xef es va untar els lla­vis amb un tros de per­nil Gui­ju­elo. Espera un moment i se'ls llepa: “No hi ha res millor que el gust del greix de l'ibèric a tem­pe­ra­tura cor­po­ral”. Al rei de la cuina li encanta la puresa de la cuina sen­zi­lla i si Andrews no ente­nia això no podria escriure sobre ell.

Les regles del joc. El crític i gastrònom, que acaba de pas­sar per Bar­ce­lona, coneix la cuina cata­lana des dels anys vui­tanta, en què va escriure un lli­bre sobre el que es feia a casa nos­tra quan El Bulli era un local “estra­fo­lari” i Fer­ran un xef sense pedigrí, amb una cuina sense res espe­cial. Des d'aquells dies fins a la ja immi­nent Bulli Foun­da­tion hi ha un llarg recor­re­gut ple d'anècdo­tes i feina. L'acti­tud fes­tiva i juga­nera d'aquell grup de nois, que (com si fos­sin a l'anunci nou d'Estre­lla Damm) sor­tien de festa cada nit, és pas­sat. Ara a El Bulli es tre­ba­lla amb la cre­a­ti­vi­tat seri­o­sa­ment, i amb molta dis­ci­plina (també en deixa constància Abend al seu lli­bre), i el resul­tat és el boom d'una nova filo­so­fia. ‘‘Ha can­viat les regles del joc”.

Com és Adrià?. L'autor el des­criu c com algú tran­quil, gens cre­gut ni tímid, amb sen­tit de l'humor i gus­tos modes­tos (“el meu Fer­rari és El Bulli”). Com Juli Soler, esce­ni­fica ‘‘allò del seny i la rauxa cata­la­nes'' (al lli­bre fa didàctica del país!), i estima igual El Bulli, la seva dona i el Barça. Podria haver estat qual­se­vol altra cosa, i revo­lu­ci­o­nar els garat­ges enlloc de les cui­nes, però la casu­a­li­tat va voler que es col·loqués de ren­ta­plats quan va dei­xar els estu­dis. A Fer­ran li agra­dava la truita de la seva mare i els Bolly­cao, una bar­reja que ja resulta indi­ca­tiva. “Perquè pre­nem cafè i després un ou per esmor­zar i per dinar pri­mer un ou i després el cafè?”, es pre­gun­tava el xef quan va començar a cap­gi­rar les regles de la cuina. Què és crear? “No copiar”, li va dir Maxi­min el 1987. Ho recu­llen Abend i Andrews. És l'inici de la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.