La pseudohistòria

Vivim en un temps de domini de cultura enciclopèdica, però amb la peculiaritat que hem decidit portar l'enciclopèdia Espasa als Encants i substituir-la pel Vikipèdia. Algunes veus diuen que, amb el canvi, hi hem sortit perdent, perquè hem passat dels professionals-experts que redacten les veus de les enciclopèdies voluminoses impreses en paper als amateurs de la generació 2.0 que incorporen sense gaire fiabilitat les dades a la xarxa. Moltes vegades, però, els amateurs són més rigorosos que els professionals.

Fa deu dies, la Real Academia de Historia va presentar a Madrid, davant del Rei i la ministra de Cultura, els primers volums del Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que tindrà 50 volums, en la qual han escrit 5.000 especialistes i en què l'Estat s'ha gastat 6,5 milions d'euros. L'endemà de la seva presentació va saltar l'escàndol quan es va comprovar que la veu Francisco Franco indicava que va ser un general “autoritari i no totalitari”. Es justifica perquè des del primer moment va anunciar que les reformes per ell establertes havien de “desembocar en una monarquia sense partits polítics, ni sistema lliberal, però declarant-la confessionalment catòlica”, com si una monarquia sense partits no fos una dictadura. Al llarg del diccionari no s'esmenta en cap moment les 150.000 víctimes de la repressió franquista, però en canvi s'acusa Santiago Carrillo d'haver dut a terme una violenta repressió a Madrid i es considera que Juan Negrín, darrer president de la República Espanyola, era un dictador. El diccionari està ple d'altres despropòsits que porten a elogiar la política econòmica d'Aznar o a dir que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals.

L'exemple del diccionari posa en evidència de quina forma determinants pesos pesants de l'Academia històrica espanyola, són més amics de la pseudohistòria ideològica que del rigor científic. Però, per altra banda, també ens certifica de quina manera encara hi ha determinats sectors que continuen aferrats al pes d'una ideologia que ha actuat com un prisma tancat des del qual continuen mirant de forma rància el seu entorn. El franquisme sociològic no va extingir-se després de la mort del dictador i continua vigent en determinades actituds i en determinades maneres de fer. En un moment en què a l'Estat espanyol domina el color blau cel, la cosa resulta més que preocupant.