La memòria i el memorial
La Reial Acadèmia de la Història té una rara semblança amb el Real Madrid. Els uneix la mateixa incapacitat per assumir la realitat. I sense assumir la realitat, tant el diccionari biogràfic com les rodes de premsa de Mourinho esdevenen tòxics. Aquesta setmana els “indignats” s'han multiplicat per cent. Ja no hi ha únicament indignats per la situació present, sinó també indignats per la grollera manipulació del passat. El senyor Suárez Fernández, responsable de la biografia dedicada a Franco, va declarar dimarts passat, a través de la televisió espanyola, que no era partidari de la “memòria històrica” sinó de la “consciència històrica”. Doncs bé: per me facis (més al meu favor). Ja m'explicarà com s'ho fa, aquest senyor, per tenir “consciència històrica” sense “memòria històrica”. Tota consciència és memòria, segons el reputat filòsof André Comte-Sponville; de tal manera que la memòria no és tan sols “coextensiva a la consciència”, com sostenia Bergson, sinó que és la consciència mateixa. Tenir memòria històrica i tenir consciència històrica són, en el fons, la mateixa cosa. Sobretot en el cas dels historiadors, que tenen el deure de ser màximament objectius. Entenc que, malgrat que el “deure de tenir memòria” en termes generals no té gaire sentit, la “llei de la memòria històrica” es va fer per trencar el glaç i superar el tabú que envolta tot el que fa referència al franquisme. Ara bé: la memòria és una facultat, no una virtut. El que importa és saber-se'n servir de la millor manera possible. El deure, parlant amb propietat, no consisteix tant a recordar com a voler recordar. El deure pròpiament és de fidelitat a la veritat històrica. I aquest deure és el que no ha complert el senyor Suárez. Com tampoc no el compleix la jerarquia catòlica. Arribats en aquest punt, encara no ha tingut ni una paraula de consol per als altres: per a tots aquells a qui el franquisme va infligir tota mena de mals. Als quals cal afegir, ara, el mal de la incomprensió i la manca de penediment. Aquí ja no es tracta d'un deure de la memòria, sinó d'un deure de fidelitat a l'evangeli. Entenc que el cardenal Rouco, que un bon dia va dir que hi havia coses que era millor oblidar, s'hauria de desmarcar del senyor Suárez, encara que només fos per coherència amb el memorial de la Santa Cena, que repetim en totes les misses.
