Qui mana aquí?

El país avança implacablement per una pendent que sembla no preocupar massa els responsables polítics, molt més atents a refer els seus resultats electorals que no els econòmics. Tampoc l'encerten massa per refer una política amb més ètica i recuperar els valors que ha de tenir el servidor de la cosa pública. El sacrifici del jo o del nosaltres (partit) en benefici del que és comú i que diuen voler servir és inexistent. El contrari més que adversari és un enemic i pel sol fet de ser-ho ja perd tota possibilitat d'entesa. També és cert que ells fan aquest joc perquè bona part de la societat els ho reclama. Estem instal·lats en la política de les emocions i no de les conviccions. I molt sovint les emocions ens porten més cap a la irracionalitat, que a la racionalitat.

Sempre havia entès que els de la nostra generació que durant molts anys no vam tenir democràcia l'anhelàvem. Fins i tot molts vam fer alguna cosa per avançar-la, poques vistos els resultats ja que va venir pel fet natural. I teníem enveja dels veïns que podien votar, escollir els seus polítics, i escoltar diferents ofertes. I resulta que, en poc temps, uns indignats s'apoderen de les places d'aquest país, planten tendes de campanya on els ve bé, transformen en hort els jardins públics, tallen places i carrers, i impunement transgredeixen qualsevol normativa com la de sanitat, l'alimentària, la recent estrenada que no permet anar amb el tors descobert..., transgressions que a la majoria de la gent i dels negocis no se'ls permet i són ràpidament clausurats o multats emparant-se en les ordenances vigents. I el més sorprenent és que reneguen d'aquesta democràcia que els deixa aquests espais d'indemnitat per abusar de la resta.

Arribat en el punt que estem, que hem esbandit ràpidament el sentit de respecte a la llibertat dels altres i de la propietat comunitària, em sembla que, si hi persistim, un dia podem trobar-nos en un col·lapse social, polític i econòmic. Perquè un país pot funcionar un temps fins i tot sense política ni govern, però hem de ser conscients que té un cost social i econòmic que sempre s'acaba pagant. Res és gratis.

Un país ordenat i democràtic ha de poder saber que, com deien, quan truquen a la porta al matí és el lleter, que quan es vol anar a un indret no trobarà carreteres, ponts o places tallades per uns quants que defensen els seus drets particulars, que, si es viatja amb tren, ningú podrà aturar-lo per reivindicar un problema seu. I si volíem la democràcia, els que la volíem, era perquè el poder de la força només el tingués qui entre tots li havíem atorgat amb el vot democràtic i així lliurar-nos de l'arbitrarietat del més fort, o del més organitzat. És a dir, la nostra democràcia no era per generalitzar l'ús de la força, precisament era per cenyir-la a qui en té la responsabilitat democràtica.

I clar, si tothom pot saltar-se la llei i les ordenances sense cap conseqüència, podem tallar carrers, places i malmenar jardins i podem perjudicar els negocis que creen riquesa i que paguen els impostos que serviran, el dia que es cansin els indignats, per refer les destrosses que han fet anem creant un monstre que ja no sabem qui mana.

I un país on discutim l'autoritat permanentment, i la llibertat és a l'arbitri d'uns quants, i no passa rés, és normal que també sigui un país ideal per a l'economia irregular, per al top manta o per tenir un 24 per cent d'economia submergida. El problema de tot això és que per mantenir l'estat de benestar, les exigències socials i les demandes dels indignats és necessari tenir diners, i els governs poden gestionar millor o pitjor, però només tenen els ingressos dels que treballen i treballen en l'economia regularment. Allò que veiem a les pel·lícules nord-americanes que, quan un vol exigir els seus drets davant l'administració diu: “Jo pago els meus impostos”, aquí no et dóna cap dret, entre altres coses perquè els primers indignats són els funcionaris.