El front patriòtic

El sobi­ra­nisme cívic no esde­vindrà sobi­ra­nisme polític majo­ri­tari fins que no hi hagi una força trans­ver­sal que es pre­senti en unes elec­ci­ons amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 per­so­nes que voten en una con­sulta popu­lar, el milió que es mani­fes­ten con­tra el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol o els milers de segui­dors del Barça que van a Wem­bley arbo­rant una este­lada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un movi­ment inde­pen­den­tista a les ins­ti­tu­ci­ons. La pre­gunta clau, a la vista dels resul­tats de les dar­re­res con­vo­catòries elec­to­rals, és per què això encara no passa, per què cap par­tit decla­ra­da­ment inde­pen­den­tista no capi­ta­litza aques­tes pul­si­ons i per què la majo­ria de vots van encara a reforçar opci­ons auto­no­mis­tes.

Pro­ba­ble­ment, els par­tits inde­pen­den­tis­tes són els prin­ci­pals res­pon­sa­bles d'aquest des­con­cert. Com pro­varé d'expo­sar tot seguit, bona part de l'absència de suport popu­lar a aquests pro­jec­tes s'explica, pre­ci­sa­ment, per la insistència de posar al davant altres mis­sat­ges ideològics vin­cu­lats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anti­ca­pi­ta­lisme”) que plan­te­jar de manera inequívoca un front patriòtic de con­flicte amb Espa­nya. No cal dir que també influ­eix en aquesta per­ple­xi­tat l'eva­nescència de lide­rat­ges que, en només uns mesos, pas­sen d'abju­rar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en mani­o­bres més diri­gi­des a ocu­par quo­tes de poder dins l'auto­no­misme que a idees clares sobre com avançar cap a la ple­ni­tud naci­o­nal. En un esce­nari així no és estrany que l'inde­pen­den­tisme polític no aixe­qui el vol men­tre es manté un ampli suport a CiU, que encara con­serva la seva cre­di­bi­li­tat per a molts sec­tors sobi­ra­nis­tes i que, al cap­da­vall, ha sabut pre­sen­tar-se com l'opció del vot útil cata­la­nista per des­plaçar un soci­a­lisme mesell amb Madrid i còmplice del pro­jecte assi­mi­la­ci­o­nista espa­nyol. No obs­tant això, i com ja he rei­te­rat en nom­bro­ses oca­si­ons, la cre­di­bi­li­tat de CiU com a motor del procés sobi­ra­nista té data de cadu­ci­tat: es podria començar a des­cros­tar a par­tir de la pro­pera set­mana tot depe­nent de si s'entre­ve­uen o no acords amb el Par­tit Popu­lar als muni­ci­pis més poblats del país i a les dipu­ta­ci­ons.

Com dic, la cons­trucció d'una cor­res­pondència entre l'inde­pen­den­tisme social i un inde­pen­den­tisme polític amb vocació majo­ritària reque­reix de la con­fluència de diver­ses for­ces dis­po­sa­des a plan­tar cara a l'Estat per superar la situ­ació de domi­nació i d'espo­li­ació fis­cal. Un mis­satge clar que per­meti a l'elec­tor saber què vota. Fixem-nos com l'experiència cata­lana de l'inde­pen­den­tisme en aques­tes elec­ci­ons muni­ci­pals ha estat exac­ta­ment la contrària a la vis­cuda a Euskadi per l'inde­pen­den­tisme expres­sat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espa­nyola, però tot­hom sabia què votava i el que Bildu sig­ni­fi­cava. A Cata­lu­nya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impul­sar un procés seces­si­o­nista inequívoc i cohe­rent. L'experiència de l'engany, de ven­dre una pro­mesa inde­pen­den­tista per després cedir el poder a l'esquerra espa­nyola, encara era massa recent en l'elec­to­rat català.

El front patriòtic que aquí s'entre­veu, la crida a tei­xir com­pli­ci­tats amb tots els agents sobi­ra­nis­tes al marge de les diferències en l'àmbit soci­o­e­conòmic, té, doncs, dos grans anta­go­nis­tes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plan­te­ja­ments com el que ha expres­sat l'encara secre­tari gene­ral d'ERC en fun­ci­ons, Joan Ridao (com ja també ho havia anun­ciat Carod-Rovira, que com­par­teix el prin­cipi mal­grat la seva baixa de mili­tant), de fer pre­val­dre una unió de les esquer­res cata­la­nes per damunt del mis­satge inde­pen­den­tista. És esgar­rifós cons­ta­tar com els diri­gents d'ERC per­se­ve­ren en els seus errors i com la pro­posta per la reno­vació d'un dels par­tits degans del cata­la­nisme sigui entos­su­dir-se a man­te­nir l'estratègia que els ha por­tat a per­dre cen­te­nars de milers de vots.

En un altre sen­tit, la gran coa­lició inde­pen­den­tista també ani­ria en una direcció contrària a l'expe­ri­ment que va pro­po­sar Jordi Por­ta­be­lla per a la seva can­di­da­tura a Bar­ce­lona: la mani­pu­lació de la idea d'uni­tat per fer surar el pro­jecte indi­vi­dual i para­pe­tar-se eter­na­ment en els càrrecs, els sous i les die­tes de l'auto­no­misme. En aquest sen­tit, per cert, no deixa de ser ofen­siu per a l'elec­to­rat que, mal­grat la des­feta elec­to­ral, i al marge de l'evo­lució d'ERC a par­tir del congrés de l'octu­bre, Por­ta­be­lla con­tinuï afer­rat qua­tre anys més a la seva regi­do­ria. Por­ta­be­lla, amb el cinisme habi­tual al qual ja ens tenen acos­tu­mats els repre­sen­tants de la seva for­mació, renun­cia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüesti­ona aban­do­nar el càrrec polític remu­ne­rat. També pro­voca una con­si­de­ra­ble tor­bació que alguns dels mem­bres de la direcció dimi­tida d'ERC, entre els quals hi ha el seu pre­si­dent, Joan Puig­cercós, ni es plan­te­gin ces­sar en el càrrec de dipu­tat. Poca reno­vació es farà amb aques­tes hipo­te­ques.

Amb tot, la cons­trucció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evo­lució d'aquest par­tit. En defi­ni­tiva, caldrà veure si a ERC hi ha una reno­vació com­pleta de lide­rat­ges, de mis­sat­ges i de pro­jecte polític que per­meti recons­truir ponts amb d'altres for­ces inde­pen­den­tis­tes o si assis­ti­rem a la bun­que­rit­zació dels diri­gents actu­als amb la seva retòrica de l'aliança de les esquer­res (o a un canvi cosmètic sense reno­vació de fons), cosa que sig­ni­fi­carà la des­in­te­gració d'ERC i la neces­si­tat que el front patriòtic sigui lide­rat pel sobi­ra­nisme emer­gent de Soli­da­ri­tat i de les CUP. Espe­rem que, en qual­se­vol cas, en la nova orga­nit­zació del movi­ment d'eman­ci­pació naci­o­nal acabi pre­va­lent la sen­sa­tesa, la gene­ro­si­tat, la coherència, el coratge i, en essència, el patri­o­tisme.