El front patriòtic
de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal”
El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.
Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.
Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.
El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.
En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.
Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.
