Despesa militar
La nota d'avui, en aquest Avui, és per rectificar: quan els que manen adoptaven la decisió de lluitar amb les armes contra l'impresentable Gaddafi, paradigma de dirigent polític aliè a tot allò que signifiqués democràcia, em van preguntar, en un programa de televisió pública, si hi estava d'acord. Hi vaig posar coixins de consideranda i de cauteles, però, al capdavall, vaig dir que sí. Ha estat la lectura del número 99 del butlletí de la Fundació per la Pau el que m'ha obert els ulls i m'ha fet entendre que no havia après les lliçons subsegüents a la majoria d'intervencions internacionals, sempre en nom de la defensa de les persones d'un enllà exòtic. Com ho expressa Jordi Armadans, a qui sempre he vist com una veu que sap què exigeix la lluita arreu a favor de la pau: “Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant un model idèntic: alimentant –i pactant amb– dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d'estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exerceixen sobre els seus ciutadans. I ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s'hi feien fotos i que li toleraven tota mena d'indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població”.
A més, resulta que els que ara ataquen Gaddafi es troben que aquest els respon amb les armes que li han venut fa poc. Toni Viader ens recorda que els pacifistes fa anys que ens parlen de control de la venda d'armes, de reducció de la despesa militar, d'enfortiment de les Nacions Unides, del canvi de sistema energètic per no dependre del petroli, repartiment més just de la riquesa, entre d'altres. Doncs bé: el 12 d'abril d'enguany, el dia mundial d'acció sobre la despesa militar, Justícia i Pau amb Fundació per la Pau publicaven un manifest que deia: “Sortim de la crisi reduint la despesa militar”. Les xifres, en aquest cas, esborronen i no són, precisament, farina de demagògia: els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni exigirien 329.000 milions de dòlars, mentre que la despesa militar actual és d'1,6 bilions de dòlars.
Sé que aquestes consideracions serviran de ben poc. ¿A qui pot interessar que un expatriat voluntari rectifiqui i es desdigui d'allò que va dir per la tele? Ho sento. A mi, tot amb tot, em servirà per fer meu el vers de Carner: “Arreu canvia les lliçons sabudes l'hora lleugera de l'amor que ve”.
