Articles

Bèlgica... i Catalunya

A Catalunya molts ciutadans comencen a pensar que tenen un Estat que tampoc els és útil. Vint anys més com els darrers cinc podrien portar a un desafecte respecte de l'Estat irreversible

Bèlgica és un país jove creat el 1830 en la con­ferència de Lon­dres per França, Prússia i el Regne Unit amb la volun­tat de man­te­nir la neu­tra­li­tat d'una part cen­tral d'Europa que cap de les tres grans potències de l'època volien que caigués sota el domini de les altres dues.

El país té una regió agrària, el nord, fla­menca i catòlica; una regió indus­trial, el sud, francòfona i bur­gesa, i una capi­tal, Brus­sel·les, majo­ritària­ment francòfona en ter­ri­tori fla­menc. El país era alter­na­ti­va­ment gover­nat pels catòlics, avui demòcra­tes cris­ti­ans, i els libe­rals. No és fins al 1880 que neix el par­tit soci­a­lista com a con­seqüència del desen­vo­lu­pa­ment indus­trial de Valònia. Ini­ci­al­ment la cons­ti­tució res­trin­gia el dret de vot, era, com deia Bau­de­laire, que hi va viure anys, un país de bur­ge­sos, o com ha dit recent­ment l'últim pri­mer minis­tre, Guy Ver­hofs­tadt, una clep­tocràcia de par­tits, és a dir, un entra­mat d'interes­sos.

No és fins al 1919 que el vot és uni­ver­sal i fins al 1948 que es dóna dret de vot a les dones. La política esdevé com­pli­cada per l'equi­li­bri de dues regi­ons, Flan­des i Valònia, i tres comu­ni­tats lingüísti­ques, fla­mencs, fran­ce­sos i ale­manys. Això crea governs ines­ta­bles, hi ha hagut 55 governs dife­rents des del 1919, que duren poc i donen lloc a polítiques com­ple­xes i arti­fi­ci­o­ses per equi­li­bris regi­o­nals i lingüístics que resul­ten poc ope­ra­tius perquè no poden esta­blir estratègies a llarg ter­mini. De fet és Bèlgica el país d'Europa on el muni­cipi té, per als ciu­ta­dans, més importància política i social que no pas la regió o l'Estat. Tot s'ha de dis­cu­tir i pac­tar, des del que és par­ti­cu­lar fins al que és gene­ral, tot ha de ser repar­tit fins a extrems que resul­ten fins i tot ridículs.

El fla­menc no és llen­gua ofi­cial fins al 1913 i no és fins al 1932 que se n'auto­ritza l'ense­nya­ment a les esco­les. A par­tir del 1960 Valònia entra pro­gres­si­va­ment en decadència per la crisi de la seva indústria pesant de l'acer i el carbó –Bèlgica és rica en mines–, i de la indústria tèxtil, que perd com­pe­ti­ti­vi­tat. Paral·lela­ment Flan­des creix impul­sada per la indústria lleu­gera i els ser­veis, reduint rela­ti­va­ment la importància de l'agri­cul­tura, base de la seva eco­no­mia el 1900. El pes econòmic de Valònia es redu­eix i el de Flan­des s'incre­menta, i això dóna lloc a una rei­vin­di­cació dels fla­mencs dels seus drets i influència política que la comu­ni­tat fran­cesa con­tro­lava des de la for­mació de l'Estat.

Té, Bèlgica, poc sen­tit de país i man­te­nir una política comuna és pro­gres­si­va­ment més difícil. Està basada més en repar­ti­ments que en equi­li­bris que van des de la política i l'eco­no­mia fins als tri­bu­nals de justícia. No hi ha un govern com­par­tit sinó dos governs regi­o­nals que s'enca­val­quen i es fan nosa.

Aquesta situ­ació dóna lloc a una política par­ci­al­ment cor­rupta, la manca d'idees de país dóna força a la política basada única­ment en interes­sos, perquè és cert que quan no hi ha ide­als com­par­tits el tràfic d'influències i de diners creix en importància. Des de la com­pra de mate­rial de defensa que genera comis­si­ons paga­des als polítics, que en alguns casos arri­ben a l'assas­si­nat i “suïcidi” dels impu­tats o sos­pi­to­sos, fins a pedofília enco­berta a gran escala que no s'és capaç d'inves­ti­gar jut­jant els cul­pa­bles, o con­ta­mi­nació d'ali­ments a gran escala que les auto­ri­tats sanitàries no saben con­te­nir i ama­guen, o cor­rupció i incom­petència poli­cial...

Pràcti­ca­ment només el rei manté la uni­tat, el país ha esde­vin­gut la prova evi­dent de la incom­petència del govern i de la gestió pública, però és ric, amb un nivell de renda alt mal­grat un impor­tant atur estruc­tu­ral a Valònia, que no s'ha solu­ci­o­nat en anys per la manca d'una política de rees­truc­tu­ració indus­trial. Bèlgica és la seu del govern i de part del Par­la­ment de la Unió Euro­pea, i és això el que manté una situ­ació que fa temps que exis­teix i no millora i que en altres cir­cumstàncies hau­ria pro­ba­ble­ment donat lloc a l'escissió de l'Estat. Fa més de 12 mesos que no s'ha pogut for­mar govern i unes noves elec­ci­ons no can­vi­a­rien els equi­li­bris polítics actu­als. És massa poc el que uneix Valònia i Flan­des, i l'equi­li­bri d'un Estat com­par­tit sense volun­tat de viure junts té difícil gestió i encara més difícil expli­cació. És evi­dent que Flan­des i Valònia són dues naci­ons que com­par­tei­xen un Estat que no els ser­veix i al qual, per raons de sen­ti­ment però també d'eficàcia, no se sen­ten lli­ga­des.

Supor­tar situ­a­ci­ons com­ple­xes sense raons que les jus­ti­fi­quen té poca lògica i un cost polític, social i econòmic alt, però les tra­di­ci­ons i les inèrcies man­te­nen en oca­si­ons situ­a­ci­ons que d'una altra manera can­vi­a­rien. Bèlgica és pot­ser el cas emblemàtic d'aquesta cir­cumstància, es manté com a Estat per la història més que pel pro­jecte de futur. A Cata­lu­nya som lluny d'aquesta situ­ació però molts ciu­ta­dans comen­cen a pen­sar que tenen un Estat que tam­poc els és útil. Vint anys més com els dar­rers cinc podrien por­tar a un des­a­fecte res­pecte de l'Estat irre­ver­si­ble, com el belga, amb la diferència que allà cap de les dues naci­ons el volen i aquí el pro­blema seria asimètric i afec­ta­ria Cata­lu­nya, però la diagnosi i les con­seqüències serien igual­ment de nega­ti­ves i per­ni­ci­o­ses. Cal conèixer el perill i actuar en con­seqüència, però essent aquest un pro­blema de dos, si només un el sent com a propi, el destí està escrit...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.