L'endemà del dissabte

Segons l'últim número de la revista Sci­en­ti­fic Ame­ri­can, ara hi ha pro­ves que
la mecànica quàntica, tan impre­vi­si­ble, no és apli­ca­ble només a les partícules subatòmiques sinó també –com sos­pi­ta­ven molts científics des de fa anys– al nos­tre uni­vers visi­ble de cada dia.

L'exem­ple que se sol uti­lit­zar per expli­car aquesta para­doxa és un expe­ri­ment hipotètic inven­tat pel físic austríac Erwin Schrödin­ger el 1935. Va pre­gun­tar què pas­sa­ria si es posés un gat dins d'una capsa tan­cada jun­ta­ment amb una substància radi­o­ac­tiva i un flascó de verí que només s'obri­ria si aque­lla substància es des­in­tegrés. Com que la teo­ria quàntica diu que una partícula radi­o­ac­tiva pot ser alhora des­in­te­grada i no des­in­te­grada, el gat pot ser simultània­ment viu i mort; però nosal­tres no som capaços de cop­sar aquest estat ambigu i invi­si­ble, ja que en el moment d'obrir la capsa el nos­tre punt de vista deter­mina si l'ani­mal és o bé una cosa o bé l'altra.

No cal ser Niels Bohr per veure-hi un cert paral·lelisme amb l'escrip­tura: al cap i a la fi, els pro­ces­sos que es posen en marxa a l'hora de crear un text són com­pa­ra­bles –en el sen­tit que són para­do­xals, difícils de detec­tar i sovint impos­si­bles d'enten­dre a pri­mera vista– als de l'uni­vers quàntic. Ara bé, el text aca­bat –una novel·la, posem per cas– és més aviat com el nos­tre món quo­tidià, en el sen­tit que sem­bla que con­sis­teixi en uns ingre­di­ents per­fec­ta­ment dis­cer­ni­bles: un argu­ment, uns per­so­nat­ges, una estruc­tura... Els crítics a sou –i jo també he estat cul­pa­ble de fer-ne– solen jut­jar aquest text aca­bat com si fos o bé dolent (o sigui, mort) o bé bo (o sigui, viu), sense tenir en compte que, sent com és el pro­ducte d'un procés tan com­pli­cat com ocult, pot ser com el gat de Schrödin­ger, a la vegada viu i mort, és a dir, bo i dolent: que sem­bli una cosa o l'altra depèn tan sols del punt de vista, del tot sub­jec­tiu, del lec­tor. Avançar-se a aquest punt de vista –què fan els crítics, si no?– és, per tant, una inter­ferència objec­ti­va­ment inne­cessària. Ara bé, no vol­dria cri­ti­car la feina dels crítics: això sig­ni­fi­ca­ria, també, inter­fe­rir-hi. Pre­fe­reixo dei­xar-los ni vius ni morts, tan­cats a les capses que són els suple­ments lite­ra­ris –els seus llimbs quàntics par­ti­cu­lars– tot evi­tant de lle­gir ni que sigui una sola paraula del que escri­uen.